BARÇA – BAYER LEVERKUSEN 7-1
Un Messi en baixa forma intenta fer dos hat-tricks però no se’n surt i s’ha de conformar amb el primer repòquer de gols d’un jugador en Champions, bo i tancant junt amb l’equip uns registres propis de la Copa de Fires del 56, en sintonia amb els aires que es respiren a la llotja, assolint la classificació per als cinquens quarts de final consecutius de la Champions i establint la sana tradició d’esclafar un equip alemany, ja es digui Bayer o Bayern. Com a tot retret als blaugrana, es podria considerar l’ametrallament innecessari del cadàver d’un adversari que té un raconet en els cors de tots els catalans, mercès a un còmic succés esdevingut en una final de UEFA en temps menys feliços que aquests per a la culerada, que els va perdonar amb escreix l’eliminació en quarts. Efectivament camarades, la darrera visita del Bayer Leverkusen al Camp Nou en eliminatòria europea datava del 1988, poc abans del motí de l’Hespèria i del segon adveniment de Déu. Els alemanys es varen imposar 0-1, amb penal fallat per Schuster, xiulets,i en fi, el deliri a les desertes grades. L’enèssim projecte de Barça triomfant del Napoleó d’Hostafranchs era enfonsat per un equip amb nom d’aspirina i amb gol de Tita. Ni els genis del Crackòvia no haurien pogut copsar en tota la seva magnitud tanta humiliació. Aquest era el balanç de l’anterior visita en una eliminatòria de l’equip que ahir va passar per l’estadi com CiU pel parlament espanyol. El Barça s’acomiadava per segon any consecutiu de la Copa de la UEFA als quarts de final, tot continuant la brillant línia que seguia la final de Sevilla i l’eliminació contra el Metz. Era el 1988. El Barça tenia 10 lligues, 2 Recopes i 3 Copes de Fires, entre una infinitat de morralla de copes eves duarte, gàmpers, copes del generalísmo, del monger, etc; el Pacident i l’amic Joan aclamats pel sossi capitanejaven amb mestria naufragis sense èpica; el planter nunyista floria pletòric al bar de la facultat, amb sandruskus i freixitos amb el jersei groc penjat al coll, convidant les noies a pepsis i mirindes i seduint-les amb el seu humor intel·ligent. La Quinta del Buitre encadenava lligues, CiU encadenava majories absolutes, el GAL encadenava reformes laborals, l’MDT encadenava escissions i el vostre camarada Ròdia encadenava accidents de bicicleta, injustes expulsions de classe i carbasses de tot tipus. Sí amics, el futur era fet del material amb què es forgen els malsons, del color del brou de gallina vella, de la textura d’una deposició del Conde recollida per Màrius Carol. Y en eso llegó Fidel. El 1988, l’any de l’anterior visita del Leverkusen, va desembarcar Johan Cruyff a l’atrotinada nau blaugrana per agafar-ne el comandament i regalar al madridisme i al nunyisme una època funesta (“No me gusta recordar aquellos viejos tiempos, aunque terminaran con tres ligas ganadas in extremis, con un desenlace no apto para cardíacos”, Enric Bañeres, EMD 01/03/2012) i al barcelonisme una revoució inacabada. La golejada d’ahir al mateix equip, per posar rumb a la 5ª Copa d’Europa, 11 lligues després, representa una contundent metàfora del salt evolutiu, de l’excel·lència en tot allò que ha romàs sota les regnes dels deixebles del mestre, així com l’arribada d’aquells tontets de Pedralbes a la llotja ens mostra l’excrecència de tot allò que resta en mans del sossi i de la seva crònica, compulsiva, incurable postració psicoemocional, fossilitzada a les cares de la junta directiva com una marca de Déu per prevenir els incauts temptats d’apartar-se del camí. Excel·lència i excrecència, les dues ànimes paral·leles del Barça, el brau siamès que ha de combatre fatalment aferrat per la naturalesa al cos d’un deficient.
ARSENAL – MILAN 3-0
La redacció de RP lamenta haver d’informar els lectors que seguim esperant l’enviament de la crònica del partit per part del torie Popota, que sempre segons fonts properes a Urdin Gorria, va ser vist per darrer cop al Soho londinenc a altes hores amb una samarreta de la Roja,una montera taurina al cap i insultant els cambrers d’un pub que no tenia Cruzcampo, tot plegat amenitzat amb l’actuació en directe d’una tuna.
BENFICA – ZÈNIT 2-0
El Benfica es classifica per a quarts contra uns russos més patètics que el ninot Alf compareixent en roda de premsa en representació del FC Barcelona mentre li regalimen de la boca restes de les miccions dels molts constitucionals comitè d’àrbitres del demòcrata Muñoz de Morales i de la Real Federación Ejpañola de Fumbol, presidida per un homínid que si en un partit amb la pilota en joc no es va estar d’ajeure Cruyff d’un mastegot, potser sí que tindrà problemes amb mindundis tontets d’Esade que encara no han après el pa que s’hi dóna i que no saben que en aquesta jungla, el papa i la mama no els salvaran pas.
APOEL – OLYMPIQUE LIÓ 1-0
L’equip de la ultradreta grecoxipriota elimina un equip francès per penals, en una sèrie que tenia per tant final feliç assegurat, i si bé hauria sigut d’allò més plaent una derrota local per veure com els seguidors incendiaven l’estadi i estossinaven la totalitat de l’equip visitant, conservem l’esperança que el bombo els emparelli amb els dolents i que la seva visita coincideixi amb la invasió turca d’aquesta part de l’illa.
PS: Rival Petit informa que fonts del govern nordcoreà han desmentit categòricament les informacions de mal gust aparegudes darrerament sobre Sandro Rosell, basades en especulacions sobre la seva desaparició de l’escena pública i difoses a través de sms.
Signat: Ròdia
