De la mateixa manera que quan sento mal d’estómac intento analitzar què me l’ha pogut provocar, veure la Carmen Chacón cridant consignes als militars em va activar el pensament sobre la grotesca i delirant escena. Naturalment, aquesta reacció no era motivada pel meu interès sobre quins ministres tenen o deixen de tenir els espanyols, i encara menys, si pot, estic interessat pel seu exèrcit pagat en bona part pels catalans per reprimir-nos –ja veus com en som, de pragmàtics. Pel que llegeixo i escolto, sembla que el que suscita el debat és el fet que una dona, embarassada i catalana (?), sigui ministra de Defensa. En canvi a mi, que dec ser una mica raret, el que em crida l’atenció i aplaudeixo és el reconeixement per primer cop i sense embuts d’un govern espanyol pel que fa a la inutilitat absoluta del seu exèrcit. I no ho dic per les tres condicions de la ministra que es debaten, sinó simplement perquè estem parlant d’algú com la Carmen Chacón. Es tracta del qui i no del què, i sobren els comentaris. Dit això, que no explica l’horror de l’escena militar que vaig veure per la tele amb la senyora Chacón cridant ¡viva España!, intentaré aclarir-me i aclarir el lector anant a pams.
Els exèrcits no fan riure, sobretot quan els veiem en acció. Ara bé, la seva ridiculesa es manifesta en les seves desfilades i actes solemnes, i més quan es tracta de l’exèrcit espanyol, amb tota la caspa i ranciesa que comporta, cabra inclosa. Si a un d’aquests actes hi afegim un ministre femení, passem del riure al plor. I ens fa mal als ulls justament pel profund respecte que ens mereix aquest sexe, tant respecte que trobem que no s’hauria de barrejar amb la misèria militar. Per tant, no és per masclisme que s’hauria de posar en dubte el càrrec d’una ministra en la cosa bèl·lica, sinó tot al contrari, hauria de ser per autèntica sensibilitat. Crec que el lector acabarà de comprendre aquest argument quan recordi la imatge de la ministra embarassada davant la tropa. L’exèrcit ens transmet l’acer de les bales i els canons, la visceralitat més obtusa, irracional, animal. En canvi, i encara que es tracti de la senyora Chacón, una dona embarassada ens desperta amor, tendresa, la vulnerabilitat de la mare amb el ventre inflat que té cura d’una altra petita vida a venir, encara més vulnerable. Destrucció versus construcció. Perquè el terme ministeri de Defensa és una mentida, un eufemisme de ministeri d’Atac, d’agressió. L’exèrcit mata, lleva la vida; la dona fa néixer, dóna la vida.
Atès que els exèrcits semblen inevitables, mai hi hauria d’haver una ministra de Defensa que els representés. I quant a la procedència de la Carmen Chacón, no cal que ningú s’esveri, perquè la qüestió no és pertinent. Per a ella Catalunya és el fill que du al ventre una altra dona, una catalana. En canvi, sent Espanya com si fos el fill que porta al seu ventre. No veig per enlloc, doncs, la burla del president espanyol en haver triat una espanyola com a ministra de Defensa.
