Us reprodueixo un article publicat a l'Avui el 29 d'agost de 2007.
El 29 d’agost de 1294, a la basílica de Santa Maria de Collemaggio (a L’Aquila), Pietro Angeleri (més conegut com a Pietro da Morrone) és consagrat Papa amb el nom de Celestí V. Actualment, l’Església Catòlica el venera com a sant i celebra la seva festa litúrgica el 19 de maig.
L’anterior Sant Pare, Nicolau IV, havia mort més de dos anys abans, el 4 d’abril de 1292; però, des d’aleshores, el Conclau –format per tan sols dotze cardenals– no s’havia posat d’acord per escollir algú per ocupar el soli pontifici. Les reunions se succeïen sense que cap candidat obtingués els vots necessaris, provocant desordres populars, protestes eclesiàstiques i retrets dels monarques europeus. I, en aquest context, el fet més decisiu van ser les negociacions entre el rei de Nàpols (Carles II d’Anjou) i Jaume II de Catalunya. Tan sols una dècada abans, aproximadament, els catalans havien esclafat les flotes franceses arreu del Mediterrani occidental (1283-1285) i l’exèrcit croat al Coll de Panissars (1285). I, tant els francesos com el Papat, encara cercaven algun mecanisme per recuperar la sempre cobdiciadíssima Sicília. Tant és així que Carles d’Anjou va viatjar de Nàpols a Perugia per exigir al Sacre Col·legi cardenalici l’elecció immediata d’un Papa que avalés les seves tesis en les negociacions de pau amb els catalans. Tal com exigia el bon nom de l’Església, els cardenals van protestar davant d’aquella intolerable intromissió política en els designis de l’Esperit Sant; però, després de noves i intenses deliberacions, van escollir per unanimitat l’eremita Pietro da Morrone, que amb 79 anys d’edat era famós per la seva actitud ascètica i mística. Potser, amb aquesta decisió, esperaven treure’s de sobre la pressió de l’opinió pública, nomenant –però– un Sant Pare que, probablement, moriria aviat –atesa la seva edat tan avançada– i que, en tot cas, seria fàcil de manipular.
Després de molts dubtes, Pietro da Morrone acaba acceptant el càrrec amb el nom de Celestí V; i, des del primer moment, queda atrapat en la xarxa d’interessos francesa, traslladant la seu de la Cúria a Nàpols i repartint tretze nous birrets cardenalicis, dels quals set francesos i dos napolitans. Tots ells sota les ordres directes de Carles d’Anjou, que –a més– és nomenat mariscal de l’Església. Quatre mesos i mig després de la seva coronació, aquell ancià eremita –convertit en una titella de la política internacional– renuncia oficialment al soli pontifici, amb un document redactat ad hoc pel cardenal Benedetto Caetani, que onze dies després és escollit Papa amb el nom de Bonifaci VIII. Finalment, per ordre del nou Pontífex, el dissortat Pietro da Morrone és arrestat pel conestable del Regne de Nàpols i mor a la presó.
Durant el seu breu pontificat, Celestí V havia rebut la visita de Ramon Llull. I, sens dubte, la relació entre ambdós personatges és força suggeridora. En concret, el Llibre d'Evast e Blanquerna és una novel·laon Llull exposa un pla de reforma del món. El llibre primer mostra l’ideal de vida familiar i la decisió d’ell i de la seva estimada de dedicar-se a la vida monàstica. El segon descriu la reforma impulsada per cada un d’ells en els seus respectius convents. Fins que –elegit bisbe– restaura l’ordre a la seva diòcesi; i –elevat a la dignitat pontifícia– fa triomfar la virtut arreu del món. I, finalment, renuncia al papat per tal de lliurar-se a la vida eremítica contemplativa, com a estat suprem de perfecció. L’obra clou amb el Llibre d’Amic e Amat i L’Art de contemplació, escrits –suposadament– per l’ermità Blanquerna. Se sospita que el conjunt de l’obra fou redactat en diverses etapes, entre el 1283 i el 1285. I modificada, tal vegada, després de la renúncia de Celestí V al Papat.
En qualsevol cas, el primer objectiu del nou Papa Bonifaci VIII és aconseguir que els catalans retornin Sicília a Carles d’Anjou, a canvi d’un suposat dret a conquerir en el futur Sardenya i Còrsega. I, malgrat que en l’anomenada Pau d’Anagni, Jaume II de Catalunya renuncia a Sicília, els sicilians escullen com a rei el seu germà Frederic III. De moment, parafrasejant Ramon Muntaner, “la mata de jonc” catalana a la Mediterrània continuava creixent.
