‘Cautivo y desarmado…’

80 anys de la infàmia més gran del segle XX a Espanya: la victòria del feixisme en la Guerra Civil. Vuit dècades després, l’Estat encara viu una divisió i fractura òbvia. Els fills i néts dels qui van guanyar la guerra continuen ben vius i disposats a presentar-nos un franquisme 2.0 a les eleccions del 28-A. PP, Cs i Vox parlen d’un 155 permanent a Catalunya com si això no fos comparable amb el que va fer Felip V i Francisco Franco amb les institucions catalanes el 1714 i el 1939. Ciutadans ja parla de desballestar el model d’escola catalana, Casado avui de donar més jerarquia a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil i als Mossos a Catalunya, i Abascal vol directament la detenció de Quim Torra (igual que el seu predecessor polític Franco va fer amb Lluís Companys). De memòria històrica, res de res. Ni de condemnar el franquisme o tancar amb les ferides que va provocar. Això ho defensen PSOE i Podem, a banda de les forces independentistes. Els socialistes també s’ho podrien haver pensat l’any 1978, o els anys 80, quan Felipe González tenia una supermajoria per fer el que vulgués. Ara bé, és increïble veure com avui, 40 anys després de la Transició, no només encara no es pot fer, sinó que cada vegada aquest objectiu és més lluny. La regressió a Espanya és un fet. I fins que la gent no mogui un dit per canviar les coses, així continuarà. A Catalunya, se sigui o no se sigui independentista, s’ha de reconèixer que s’ha intentat progressar i moure les coses. Hi ha hagut una reacció d’una bona part de la societat amb la intenció de canviar les coses, moure’s, avançar. I a l’Estat? La reacció d’aquesta nova generació de gent com a Catalunya encara s’està esperant.