Catalunya és, ara mateix, un país a la deriva. Una deriva tràgica d’idees on sembla que ningú –ni polítics ni ideòlegs– vulgui pas enfilar cap proposta que no sigui improvisar a remolc d’una repressió implacable. No estic dient que tornem a la feliç època dels fulls de ruta volubles i poc plausibles. Sobretot en aquells casos en què les propostes no encaixen amb la voluntat dels promotors. Sempre he cregut que obra i pensament formen un vincle indestriable. L’esperit de la veritat i una forma de copsar el món depèn que la intenció –allò que es vol– sigui sostenible –i realitzable– en el temps i també en l’espai. A parer meu cal tornar a formular la democràcia com a ideal utòpic on la paraula recupera el seu valor i aquest té la seva concreció en el coratge del gest polític.
A hores d’ara ningú gosa dir què és allò que s’ha de fer. Perquè –en realitat– la maquinària política del sobiranisme ha decidit virar i canviar de rumb. Emperò ningú gosa d’afirmar, com ningú ens digué que la intenció després de l’1 d’octubre era negociar –negociar què, em pregunto encara avui, i sobretot amb qui–, que això és així i que pel que fa a ells i ja no hi ha marxa enrere. Ells –els partits i els seus màxims responsables– no saben dir-nos que no tenen horitzó, i que ni tan sols un referèndum acordat és plausible. Que Catalunya tan sols es pot independitzar amb un gest unilateral. Sota cap condició mai l’estat negociarà, ni ara ni mai, la seva sobirania. Esgota dir-ho per passiva i per activa –és una qüestió de sentit i sensibilitat. Tot i que tampoc hem d’estranyar-nos. De fet, ja se sap que política i veritat no són complementàries, i que l’ètica política –és, altrament, un fenomen global–només té lloc –una oportunitat– en els moments que la història força a prendre decisions que en canvien el seu curs.
D’aquí que la deriva no tan sols sigui d’idees –i de voluntats. És, d’altra banda, una deriva que ens devora. El sufragi –el poble– s’ha deixat arrossegar per un estat de coses –que no només viu de repressió la por– on s’ha instal·lat el pitjor de tots els ànims: la resignació en el seu vessant més negatiu. Aquella que nega l’acció en l’esfera pública, i que renuncia a ser un actor històric –motor de canvi imperatiu–, o sigui, a lluitar per la llibertat en un context de sacrifici. S’ha donat per bona la fatalitat i el destí sembla escrit per una mà invisible. Mai hauríem d’haver tornat a casa el dia 10 d’octubre de 2017 –ni tampoc el dia 27 d’octubre d’aquell mateix any. Aleshores hi havia una força evident. Ens animava un anhel. I tanmateix, no vàrem saber materialitzar aquell impuls en un camí sense retorn, definitiu i inapel·lable. En realitat –dol dir-ho, però cal encarar-se a l’evidència– tots hem decidit –hem triat– no fer res per no trencar del tot el miratge on ens volem empresonats. El miratge d’un poble que té un relativament elevat nivell de vida, ans que li manca allò que fa que una nació –tot el plural que s’ha d’entendre aquest concepte en els nostres temps moderns– esdevingui una realitat que es projecta en l’avenir: el coratge de perdre-ho tot per guanyar-ho tot. És la clàssica dialèctica entre convenció i utopia. Sense la gent al carrer no hi haurà voluntat política. I sense aquesta, anem a la deriva cap enlloc.
