Catalunya s’enfonsa, però sap ballar el swing

M'agrada el ciclisme i no em perdo el Tour de França. El que no puc sofrir són els ciclistes aficionats d’aquest país de mal educats, els pseudociclistes que envaeixen les carreteres i que a l’estiu em coaccionen anant pel mig de la carretera en carreteres estretes i línia contínua. I encara menys suporto els pseudociclistes que circulen per Barcelona. Ho tinc comprovat: de cada deu que veuràs pels carrers de Barna, onze són assassins amb llicència tàcita per matar, subnormals que en nom del civisme i l’ecologia i no sé quina superioritat moral es dediquen a posar en perill la vida de tot Déu, els molt salvatges, avançant per la dreta o saltant-se impunement semàfors en vermell, perquè inconscientment consideren que la bici, com que no porta motor ni contamina, deu ser de sucre i tot s’hi val, inclòs deixar fetes una merda les bicicletes públiques del bicing dels pebrots, els molt cívics. Aquesta és la gentola guai de la bicicleta a casa nostra. I no suporto els pseudociclistes perquè els observo i tinc la certesa que els indigents mentals voten als inútils d’ICV o bé afirmen que tenim la independència a tocar. Per això els assassins del bicing barceloní, amants del paternalisme i de la reclamació de drets però de cap obligació, em desperten instints assassins i em fan venir ganes de prémer l’accelerador, esclafar-los i continuar accelerant. Si no tingués conseqüències per a mi, ho faria i em quedaria tan ample, us ho asseguro. No sento cap respecte pels pseudociclistes, però tinc clar que encara en dec sentir una mica més del que ells senten per mi i pels que anem motoritzats.
 
El problema és que el capteniment dels pseudociclistes no és exclusiu de la cosa de la bicicleta. No. El drama, de fet la tragèdia, és que la mentalitat dels pseudociclistes és el viu reflex de la mentalitat d’aquest poble. Cap autoestima expressada en el respecte, cap valor, cap principi, cap elevació, cap sentit col·lectiu, cap generositat més enllà d’un mateix. Només egoisme ruc, imbècil. La tragèdia d’aquest poble és que no s’adona de la devastació segura que ens espera al catalans durant almenys deu anys més, uns anys durant els quals Espanya s’encarregarà d’acabar de fer la feina amb lleis Wert i companyia, i amb una Catalunya humiliada al límit, esclafada i enfonsada a causa del seu propi infantilisme, de les seves cadenes humanes, de les seves discussions estètiques i bizantines sobre jocs infantils, en definitiva del nul respecte que es guanya mentre Espanya se’n va fotent i els polítics catalans, aquells a qui cal pressionar, van fent la seva. Això sí, almenys hi ha una cosa immediata, i és que a final d’aquest any es veurà l’estafa de CiU en l’anomenat procés sobiranista i com en Junqueras ha d’anar sovint al lavabo només de pensar que pot arribar a guanyar les properes eleccions sense majoria absoluta, i com CiU li farà botifarra a l’hora de donar-li suport, tornant-li la pilota a Esquerra per no haver volgut entrar ara al govern.
 
Tenint en compte que Esquerra és per a l’imaginari col·lectiu la marca original de l’independentisme, ja m’explicareu la imatge galdosa de l’independentisme que donarà, i lamentablement sobre aquest mateix poble acrític, una Esquerra guanyadora d’eleccions sense una majoria clara per proclamar una DUI i havent de jugar al miserable joc autonomista de sempre. Imagineu-vos la frustració independentista. Això significa que ja cal que l’independentisme conseqüent prepari una alternativa aglutinadora, ferma i seriosa, és a dir tot el contrari de la divisió, del fracàs Rcat i SI a les penúltimes eleccions. Però també, i per sobre de tot, això significa que coneixent aquest poble oligofrènic, lamento pronosticar que, abans que votar aquesta hipotètica nova alternativa, el poble optarà per l’abstenció massiva o per continuar, malgrat tot, votant amb una pinça al nas els partits de sempre. Això significa, doncs, un atzucac letal, el dia de la marmota, mentre Espanya continuarà fent la seva feina de devastació catalana fins a la total assimilació. L’enemic de Catalunya no es diu Espanya, es diu Catalunya.
 
No tenim temps i no ens podem permetre errors. No hi haurà consulta. Ni borratxos de ratafia. Només hi pot haver una DUI, i aquest poble, incapaç de cap gest elevat, no la tirarà endavant ni intoxicat de ratafia. A les últimes eleccions calia votar Mas perquè es va comprometre a tirar endavant una consulta tant sí com no. Calia votar-lo per exigir-li el que va prometre; per exigir-li sabent que no compliria; calia votar Mas per posar CiU contra les cordes en la seva eterna ambigüitat i indefinició, per un cop a la vida que es va haver de definir. Calia agafar-se a les paraules de Mas perquè amb la manifestació de l’11-S el poble el va obligar a definir-se si no volia quedar CiU en fora de joc. Calia votar-lo per desemmascarar CiU d’una punyetera vegada als ulls dels ingenus, que són la majoria de catalans, no endebades CiU ha dominat durant tres dècades el vot d’aquest país ruc. Doncs res. Fa un any de la manifestació i no veig que el poble el pressioni en res mentre CiU no es defineix en res. D’aquí a uns mesos Mas s’haurà fet l’harakiri i la gent als propers comicis votarà Esquerra i potser la farà guanyadora i tot, ja ho veurem. Però no n’hi haurà prou, i el poble català n’estarà interiorment agraït. I és que els catalans desconeixen l’autocrítica i per això assenyalen contínuament amb el dit els altres, ja siguin els espanyols, de qui es mofen amb la conyeta dels covards, ja sigui els propis polítics catalans. La qüestió és tirar pilotes fora i no assumir responsabilitats. Els catalans necessiten contínuament excuses per preservar la seva superioritat moral davant d’Espanya i així amagar la seva pròpia covardia infantil que els incapacita confrontar amb Espanya. La superioritat moral catalana és la coartada per amagar la seva incompetència, immaduresa i covardia. Tal com em recordava l’altre dia un bon amic: la superioritat moral és el refugi dels mediocres.
 
L’altre dia, veient TV3 em vaig adonar d’una obvietat. Mentre que el Telenotícies Comarques no té emissió paral·lela amb el Canal 3/24, el Telenotícies Migdia es pot veure simultàniament a TV3 i al 3/24. És a dir; per a TV3 el telenotícies seriós, el de debò, l’universalista i cosmopolita i bla bla, és el Migdia, mentre que el Comarques el consideren una concessió a la galeria, un detall barretinaire, gairebé vergonyant, de somriure sota el nas. Bé, doncs a aquest provincianisme convençut de ser universalista, a la resta del món s’anomena provincianisme, complex d’inferioritat. Sense anar més lluny, que sàpiga TV3 que el que aquí és considerat provincià, a la francesa TF1 és el seu telenotícies principal perquè naturalment no n’hi ha un altre. És la diferència entre un país amb autoestima i una xorrada patètica i surrealista com la Catalunya actual, que amb aquestes actituds, per començar des dels seus mitjans públics, diu aspirar a ser independent. Riure per no plorar. Ah i un altre detall recent: resulta que, a les festes de Gràcia d’enguany, a la Plaça del Diamant l’han anomenat Plaça del Swing, que es veu que ara als bonrotllistes catalanets els ha agafat per ballar-hi el swing, i el nom queda més guai. És a dir, fins ara no n’hi havia prou a maltractar vulgaritzant, despullant de cap deix de personalitat, de bellesa, la plaça on la gran Mercè Rodoreda situava la seva novel·la més coneguda, sinó que ara van i li canvien directament el nom perquè es veu que això del Diamant és carca i la paraula swing és més in, o cool, i sobretot és estrangera. Doncs bé, a TV3 van donar la notícia com si fos una gracieta, una anècdota de bon rotllo digna de ser notícia. De fet, notícia ho era, ja ho crec, i fins i tot digna de portada atesa la seva gravetat per sobre de l’aparent anècdota: “aquesta és l’autoestima dels catalans”, opino que hauria d’haver estat el titular. En fi. Aquesta és la mentalitat subnormal catalana. Aquests són els mitjans públics cabdals que ens han d’empènyer cap a la independència. Aquesta és la garantia de l’ensulsiada final d’aquest poble. Independència a tocar? L’únic que tocarem serà allò que no sona. Els catalans, excel·lents pseudociclistes, ens tocarem el que no sona mentre rosegarem mitja engruna de pa llançada pel veí espanyol.
 
Ricard Biel