El debat sobre la formació espanyola de caire feixista, VOX, ja ha entrat a les nostres cases. L'evidència la vam veure uns quants diumenges abans de Nadal, tot seguint l'esdevenir de les eleccions andaluses, on una Susana Díaz que ho donava tot per fet, perdia a causa d'una forta abstenció el que havia de ser una victòria ajustada però pràcticament segura si la computàvem amb Podemos. VOX va donar la sorpresa, i ara la formació s'infla a les enquestes d'arreu, com ara les que han publicat avui pel Congrés de Diputats. De fet, aquest creixement demoscòpic tan sobtat s'assembla al que es produïa amb Ciutadans, que després va resultar no ser tant. Intentar inhibir Catalunya d'aquest debat, com si no anés amb nosaltres, és no voler-se'n adonar, per bé que parlant-ne, ens arrisquem a fer més present la formació d'ànima clarament franquista.
I quina és la millor eina per combatre'ls? Sense cap mena de dubte, des de Catalunya, la resposta a aquesta onada ultradretana que estem visquent des de l'ascens de Ciutadans al Congrés i a diversos parlaments, és la República Catalana. Una república que ens allunyi dels paradigmes espanyols i dels seus marcs mentals, com hem dit mil i una vegades aquí.
Els independentistes però, segueixen sols en aquesta causa. Com ja van fer fa uns anys amb una formulació ben estranya que ningú no va entendre, els Comuns han volgut tornar a definir un objectiu polític clarament més pensat que rascar vots per les municipals que per ser concebut: una Constitució Catalana en una República plurinacional (espanyola s'entén). A banda de la xapa tricolor de Pablo Iglesias el dia que ve el Rei al Congrés, els Comuns i els seus homònims espanyols no han mogut encara ni un dit ni per la República (encara que sigui l'espanyola), ni tampoc per aquesta Constitució Catalana. A Catalunya se segueix imposant ICV, per bé que Elisenda Alamany i d'altres membres destacats de la formació remen cap al segle XXI intentant-ho d'una manera una mica diferent a Dante Fachín, o Xavier Domènech.
