Catalunya acaba de viure la seva primera Diada de resistència. De debò? Quina és la gènesi de l'11 de setembre? Respondrem aquesta pregunta responent-ne una altra: per què la Diada és de tots i no d'una part com s'afirma des de Ciutadans i l'unionisme en general? Perquè la volen desnaturalitzada, perquè volen que sigui un simple dia de festa al calendari com es pensa molta de la gent que avui afirmava per televisió que la veien polititzada, que ja no era com anys enrere quan podies anar a passejar pel Parc de la Ciutadella sense tot aquest, diguem-ne pollastre de gent que col·lapsa la ciutat. Bo i respectant el postulat polític, la fal·làcia és fàcil de destapar si hom s'atura a pensar en l'origen de la Diada, el mateix primer 11 de setembre de tots, el de 1714, quan Catalunya va caure després d'un setge de mesos, i va perdre les llibertats i la sobirania per sempre. És per això que des del primer dia, la Diada és de resistència, però avui ho és –de manera contemporània- des del nou xoc que es va produir a partir de l'1 d'octubre passat, i la repressió posterior.
Però els catalans som com els agapornis, inseparables de les nostres conviccions. Ni després dels esquarteraments posteriors a la guerra de successió, ni quan el franquisme va voler reescriure la història al segle XX ens hem aturat. Ho hem tornat a demostrar avui realitzant una manifestació breu, un punt insípida o fada si ho volen que, en realitat no necessitava demostrar res més que hi som. Sí, aquesta era la funció de la Diada d'enguany, més enllà de fer performances més o menys vistoses. Ens ha sorprès veure a les xarxes tot just acabar la gran demostració gent (poca) que deia que no entenia què havia anat a fer a l'Avinguda Diagonal. Hem anat a demostrar davant de l'Estat espanyol i del món, però sobretot a casa nostra que l'elefant seguia allà després que l'Estat espanyol aprovés la supressió de l'autonomia catalana el passat octubre.
De vegades, dóna la impressió que farem caure el mur, com metafòricament es feia des de la fila zero de la marxa, i encara hi haurà gent que ho criticarà. Que tindrem una cadira a l'ONU (tant de bo!) i encara ens queixarem. Ja sabem que això trigarà a arribar, i que tant de bo arribi finalment, però tampoc cal que ens fem nosaltres mateixos la lligadura de trompes. Aquesta és una guerra, si ho volen dir així, de desgast. De desgast i de trinxeres, també aquí. Potser no en serem conscients fins d'aquí a unes setmanes, però el que hem fet avui ha estat molt important i potser aquesta ha estat una de les millors diades, perquè hem demostrat que hi som, que el sentiment perdura per molt que ens hagin escapçat els líders i que no pararem fins que no tinguem el referèndum d'autodeterminació que volem que ens condueixi a la República Catalana. I des d'Espanya ja poden seguir rient amb Albiol parlant de “l'il·luminat” Quim Torra, titulars que aquest vespre s'estan esforçant a encabir per conductes anals com ara “Cero inscritos en la Diada 2018” de fa una setmana, o les desqualificacions habituals de la caverna implacable referint-se als nostres presidents. Doncs molt bé, però efectivament, l'elefant seguia allà, i el “Cocomocho“, el “Chistorra“ i el “Osito“, també. I per molt de temps.
Mentre nosaltres fruíem de veure'ns per la teletrès, com per cert, pertocava per rigor informatiu; la notícia ha passat desapercebuda a les televisions espanyoles. Un error premeditat que simplement intenta seguir tapant la realitat que s'està produint a una Espanya podrida i demofòbica que fa massa temps, tant com 304 anys, que està vessant la copa menstrual de la sang de la nostra gent sense arribar a parir mai una Democràcia com Déu mana, amb tots els respectes pels laics.
Així que, silenciada la manifestació un any més a l'estat, què ha respost Pedro Sánchez? El president dels espanyols ha anat responent simultàniament als esdeveniments que s'anaven produint a Catalunya, perquè allà no era un 'dia qualsevol de festa marcat al calendari', i hi havia sessió al Senat. L'inquilí de la Moncloa s'ha intentat espolsar la responsabilitat de sobre dient que el que han de fer els catalans és dialogar, però entre ells i la feina del govern espanyol és la de promoure aquest diàleg. L'any 2018, després de set anys de gangreunions milionàries, dos referèndums, un govern liquidat i presos i exiliats polítics no pot dir això en cap cas. Sánchez haurà de vigilar que no se li tensi gaire més el múscul esternoclidomastoidal, si no vol que “el problema catalán” li acabi de tallar el coll, com va passar-li finalment a Mariano Rajoy. Però sembla que no n'és conscient, a la vegada que el seu govern pateix una nova circumcisió, en aquest cas amb la dimissió de la ministra de Sanitat, Carmen Montón, per irregularitats amb el seu Treball Final de Màster a la Rey Juan Carlos, un clàssic.
Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena, si ho vol. La gent ho ha tornat de demostrar avui llençant un missatge molt contundent a Espanya però també al Govern català. La presidenta de l'ANC deixava molt clar que no era hora de desanimar la gent amb discursos descoratjadors i, bo i entenent la feina que cal fer, que el poble ha tornat a donar la talla, i que ara és l'hora de culminar. No és just, deia Paluzie, que es digui que ha de ser la gent la que ho faci, quan el poble ho ha donat tot. La lluita continua, i els catalans no estem morts, ni de bon tros.
Per cert, els de la “Diada de todos” que els esmentàvem al principi, avui no han pogut ni tant sols omplir la Plaça del Rei de Barcelona, un espai ben petit on hi havia més periodistes i tanques que la vintena de seguidors que s'han aplegat a escoltar el mateix discurs de sempre, dit per la gent de sempre amb l'olor a naftalina de sempre.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
