Catalunya, país ocupat

Les darreres setmanes han estat riques en informacions diverses que no fan més que palesar un fet al que sembla que hi hagi un cert pudor en referir-se. Les últimes ahir mateix, quan en Mas afirmava que Espanya era un estat de no dret per pretendre jutjar de nou quelcom de ja jutjat. El que no acabo d’entendre és per quina raó no ens referim a les coses pel seu nom, que no deixa de ser la millor manera per a saber on som  i on volem anar.
Catalunya és una nació, un país, que porta tres-cents anys, si més no, ocupat. Una ocupació que és militar, judicial, policial…és a dir, plena. De fet, al llarg d’aquest període cadascuna d’aquestes variants han pres prevalença sobre les altres en funció de les conjuntures del moment, i ocasionalment totes tres han estat desfermades simultàniament en períodes d’especial repressió.
El fet que aquesta ocupació hagi estat modulada no treu l’essencialitat del fet. Certament, no podem dir que en aquest moment tinguem al nostre territori un soldat per cada 6 habitants, com al segle divuit, o que pel simple fet de parlar en català et facin fora d’un tramvia, com al franquisme, però que la dominació s’embolcalli en sedes no la fa menys opressiva.
L’error de les declaracions d’Artur Mas, i d’altres, rau la suposició de la manca d’estat de dret a Espanya. L’Estat espanyol, és un estat de dret, però és un dret d’aplicació arbitrària a Catalunya, en tant que territori de conquesta. Ja ho deia Fraga, Catalunya era terra conquerida, i sobre aquesta veritat original es construïa un “dret” condicionat a la relació subordinada amb la mare de les nacions peninsulars, Castella, afirmació que prové no del franquisme, sinó de  Óscar Puente, portaveu de la executiva federal del PSOE, l’”esquerra” alternativa al PP. Pensem que a Catalunya el pacte constitucional de la famosa transició modèlica va saltar pels aires el 2010, i no ha hagut cap voluntat de refer ponts, ben al contrari. Des d’aleshores, insults, amenaces, condemnes, menyspreus…allò que és propi de les relacions entre metròpoli i colònia.
Deia Prat de la Riba que cada nacionalitat ha menester d’un estat que respongui al seu esperit propi. Els fets, tossuts, han demostrat al llarg de més de tres segles que qualsevol intent de negociar amb l’oligarquia extractiva que governa Espanya ha d’acabar, per força, en fracàs. I anar de la maneta amb les esquerres espanyoles condueix, irremeiablement, a la decepció, quan no a la burla.
El procés d’alliberament nacional endegat buscar la recuperació de la sobirania perduda fa tres-cents tres anys, per tal que els ciutadans d’aquest país prenguin a les seves mans les regnes del seu destí. El referèndum representa quelcom més, i al meu entendre, molt més que un fet polític: és el fet de la recuperació per la ciutadania d’aquest país  del dret a disposar de si mateix que li havien arrabassat per la força de les armes, usurpació i que per la força de les armes han mantingut. Mentre romangui l’ocupació serem ciutadans de segona d’un Estat aliè. Que cadascú actuï en consciència.