Catalunya o tal faràs tal trobaràs

Davant el pretès procés actual cap a la independència, Catalunya és ara més que mai víctima del seu propi verí inoculat com a mínim durant els últims trenta anys. Vint-i-tres anys de domesticació pujolista, més l’esclafament oligofrènic final tripartit, passen factura a un poble que ha acabat creient que la vida és de sucre i que, quan no ho és, pares la galta i després l’altra i després una altra vegada l’altra, eternament, com a bons cristians, i no cures i continues pensant que la vida és Bambi, és a dir: continues negant sistemàticament la realitat. Aquest amansiment, aquesta idiotització brutal repetida durant dècades passa factura, avorta l’assoliment de la maduresa i, doncs, inhabilita ara els catalans a actuar eficientment cap a la independència.
 
Si a això sumem l’autisme polític tots aquests anys cap al ciutadà per tal de mantenir-lo en la ignorància bovina, aleshores passa el que passa, que se celebra una cimera per organitzar la cosa del dret a decidir (autodeterminació en un país normal) i el ciutadà, fins i tot la gran majoria dels que onegen l’estelada, no té ni idea de què se celebra perquè de fet ni tan sols sap què significa cimera. I no és estrany que no ho sàpiga, perquè justament d’això s’ha tractat tots aquests anys: de fer veure que som un país normal per evitar treballar realment per ser-ho, i a còpia de collonades que sonaven bé però que alhora tenien l’objectiu de no ser enteses per ningú, per a abús i pàbul de la ignorància del poble. Així es generava la il·lusió de normalitat mentre es vivia en el país de fireta que continuem tenint. Ja ho deia el gran Manuel de Pedrolo: el poder esclafa. I als catalans els ha esclafat Espanya, sí, però també i sobretot un poder de fireta que, vivint tanmateix en la mediocre comoditat, per preservar-se no ha volgut sortir de la bombolla del país de fireta que s’ha encarregat de fabricar.
 
Però ara van maldades de debò. Com despertaran els polítics nostrats el poble de l’anestèsia que ells mateixos s’han encarregat de subministrar? Com aconseguiran que el poble immadur que han generat els faci ara costat? Com aconseguiran que entenguin les coses quan se’ls ha ensinistrat perquè no entenguin res? Encara més greu: com faran que allò que han sembrat ara no se’ls giri en contra, amb un poble exigent des de l’exigència nècia? Llegiu Frankenstein de Mary Shelley i entendreu exactament el que estic dient (amb el ben entès que entengueu el Frankestein de Mary Shelley). Haureu, però, d’obviar una diferència en l’analogia: el monstre de Frankenstein era intel·ligent, sensible.
 
Ara tenim el que tenim. Un poble que per pura necessitat treu les estelades al balcó però que continua sense estar disposat a entendre que la comprensió dels altres només es rep amb la prèvia amenaça de qui la reclama; un poble càndid, incapaç d’entendre que, només a tall d’exemple, a França es va acabar el bròquil monàrquic només tallant caps i sovint pagant justos per pecadors; un poble incapaç d’entendre que el món és violent i que per tant no és fent-se el simpàtic combinant sardanes amb sevillanes, tal com acabo de veure estupefacte (el papanatisme català no té límits i mai no deixarà de sorprendre’m) que s’ha produït durant la recent Feria d’abril, que s’aconsegueixen les coses; un poble amb uns mitjans que insisteixen a dir que “Espanya roba els premis de motociclisme als catalans”, mentre els corredors catalans llueixen amb un somriure d’orella a orella la bandera espanyola en guanyar les curses; un poble que tolera que un càrrec del partit que governa ara digui que Duran Lleida és un actiu a Madrid, quan encara és hora que se sàpiga què ha aportat al poble català aquesta activitat, com no sigui la pèlvica pagada amb l’erari públic; un poble que continua queixant-se covardment i hipòcrita en petit comitè davant les humiliacions espanyoles, mentre paral·lelament continua sense actuar amb la fermesa necessària per alliberar-se d’aquells que l’humilien. En fi, aquest és el poble que tenim i que tindrem durant molts anys. I és que no se li pot demanar a un esportista de sofà que corri la Marató, així, tot d’una.
 
Ricard Biel