Ens passem el dia mesurant qui la té més llarga o qui és més independentista, qui és més moderat o qui té més il•lusió, qui està més fatigat o qui és ven més fàcilment. Omplim pàgines i pàgines de diaris catalans i de diaris espanyols amb estirabots de membres d’un mateix partit que volen marcar perfil, amb declaracions i contradeclaracions dels diferents partits polítics catalans opinant sobre aquest fet, ens llencem els plats pel cap per la llei electoral, ens anem assassinant pel Tribunal Constitucional i som-hi, embolica que fa fort! Més enllà però de tot això, més enllà del nostre mèlic, d’aquesta pastanaga que ens passem el dia mossegant, no tenim res, només trobem fum i palla.
Tots volem ser un país, un gran país, però com ho farem i com ho comunicarem a l’exterior? Barallant-nos i exaltant els ànims que és el que vol la dreta espanyola? Caient sempre a la trampa? Més enllà de Madrid hi ha vida i són aquells territoris els que hem de conquerir si volem arribar a ser.
Com ens veuen però a Europa? Saben realment com és la nostra economia, les nostres empreses, la nostra història, la nostra llengua? Quins són els valors i els missatges que volem exportar com a país? A Europa saben quin és el potencial dels catalans? Doncs la resposta és no, i alguna cosa està fallant. Només sortim a alguns diaris estrangers per les típiques xarlotades que tan bé li van als espanyols però aquí s’acaba la cosa. No sabem transmetre, no traiem el caparró perquè continuem segrestats dins del camp de concentració espanyol. Ens fa por sortir i menjar-nos el món. Ens manca autoestima.
