Us reprodueixo l’article publicat a El Temps el desembre del 2009 sobre el violoncel·lista català més internacional.
Pau Casals ha estat, possiblement, el millor violoncel•lista de la història.
La seva mare, nascuda a Puerto Rico, viu la infantesa a un Carib en guerra constant. Potser per això, Casals estarà tan obsessionat en la pau i afirmarà “[…] la meva mare em va ensenyar a estimar la pau […]”. Gràcies a ella, pot estudiar i resideixen plegats a Barcelona, Madrid i París. A la capital francesa, en perfecciona la tècnica i adquireix una excel•lent formació, però són temps d’estretors econòmiques. Retornen a Catalunya, i esdevé professor de violoncel del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona i violoncel primer de l’Orquestra del Liceu.
El 12 de novembre de 1899 debuta com a violoncel solista a Londres davant l’anciana reina Victòria i la casa reial anglesa, on obté un èxit apoteòsic. És el trampolí que el projecta internacionalment i, durant 40 anys, farà una mitjana de 250 concerts anuals.
La seva dimensió però, transcendeix molt més enllà de la composició i de la interpretació musicals. El 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, crea l’Associació Obrera de Concerts amb l’objectiu de convertir l’art i la música en un instrument de conquesta social. Amb l’adveniment de la República, el renaixement cultural i les llibertats, Casals viu l’edat d’or.
Als anys 30 manifesta el compromís polític amb el seu país i amb la democràcia. En concret, el 18 de juliol de 1936, mentre és assajant amb l’orquestra al Palau de la Música Catalana la IX Simfonia de Beethoven, vénen a comunicar-li que se suspenen l’assaig i el concert previst l’endemà al Grec de Montjuïc. Aleshores, Casals s’adreça als músics dient-los que com no sap quan es podran tornar a reunir, prosseguiran amb la interpretació sencera del darrer moviment de la IX Simfonia, d’uns vint minuts de duració, que inclou L’himne de l’Alegria de Beethoven (L’Himne d’Europa), com a tribut a la pau. Molts d’ells ja no es retrobaran.
En els anys posteriors, refusa d’actuar tant a l’Alemanya nazi com a la URSS. I també declina tocar en les democràcies occidentals que reconeixen el règim franquista. En aquest sentit, potser cal recordar que, quan el primer ministre britànic li demana parlar sobre aquesta qüestió, Casals s’hi nega tot al•legant que ell no vol parlar de política sinó d’ètica. Així, el 1971, poc abans de morir, en un discurs de l’Assemblea General de les Nacions Unides, assegura que “[…] Catalunya és la nació més gran de la història […]”, perquè va ser la primera en reunir un parlament per parlar de la pau.
