- Publicitat -
Cardedeu per la independència ha creat un conjunt de set plafons on es presenten nombrosos motius a favor del sí a la independència. La qüestió podria no tenir gaire més transcendència si no fos que, del 23 al 30 de setembre, l'exposició es podrà visitar a Canovelles, un poble del Vallès Oriental que durant la dècada dels 60 i dels 70 va rebre una gran onada d'immigració de diverses zones de l'estat espanyol, passant dels 631 habitants del 1950 als 8.149 dels anys setanta. A les darreries del segle passat, va tornar a rebre un gran volum d'immigració, aquest cop extracomunitària. A dia d'avui, Canovelles compta amb una població que sobrepassa el llindar dels 16.000 habitants. En Dani Rangil és el coordinador de la territorial de l'ANC a Cardedeu i l'ideòleg dels plafons juntament amb en David Perelló. Just abans de presentar l'exposició a Canovelles, Help Catalonia va parlar amb Rangil.
La vostra és una exposició sobre la independència sense ni una sola estelada…
Sí, al llarg dels set plafons que exposem, i que es divideixen en tres blocs centrats en saber d'on venim, on som i on anem, no hi ha cap estelada. Ho vam fer conscientment, de la mateixa manera que la paraula “independència” hi surt molt poques vegades, perquè volem arribar als indecisos. Per això, vam pensar en una exposició que fos fàcil de moure a llocs de pas i, alhora, crèiem que a nivell visual no hi havia d'haver elements que provoquessin rebuig.
Anem per pams. D'on venim?
En aquest plafó ens remuntem a l'època dels ibers i repassa la nostra història: l'any 988, quan es considera que Catalunya va proclamar-se independent, l'època de Jaume I, l'any 1714…I, des d'aleshores, hem recopilat les dades que fan pal·lesos aquests 300 anys de resistència, que mostren que des d'aleshores ençà sempre ha estat viva la voluntat de retornar a les nostres llibertats d'abans del 1714.
Els cinc plafons següents ens expliquen on som ara, doncs.
Sí, el primer parla de les pensions, de les retallades i de les balances fiscals.
I què diu?
La conclusió és que sense espoli fiscal, no hi hauria retallades. També explica que les pensions estan garantides, perquè es calculen tenint en compte el nombre de cotitzacions per pensionista i la mitjana dels salaris, i dóna que a Catalunya és més viable mantenir el sistema de pensions que a Espanya.
De què més parlen els altres plafons?
Parlen de què “España va bien”. Diuen que Espanya és líder en suspensions de pagaments, en atur o en índex de misèria, segons Bloomberg, que fa el càlcul a partir de la suma de la inflació i del percentatge d'aturats. Pensem que entre 2008 i 2012, els salaris a Espanya van augmentar un 0'34%, mentre que els preus van augmentar un 9'30%! D'altra banda, segons la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, a Espanya hi ha 390.000 famílies desnonades, mentre que hi ha entre 5 i 6 milions d'habitatges buits… Espanya també és líder en quilòmetres d'AVE per milió d'habitants – hi ha 67 quilòmetres d'AVE per milió d'habitants, mentre que a França, la inventora de l'alta velocitat, n'hi ha 19 i a Alemanya, tan sols 16.
N'hi ha qui se'n vanta, d'això.
Se'n podrien ventar si l'AVE no fos deficitari. Es diu que per treure'n profit, hi ha d'haver uns 8 milions de viatgers anuals, mentre que l'AVE més utilitzat, que és el Barcelona-Madrid, tan sols en té 2,6… Tot i ser deficitari, però, l'any 2011, ADIF havia invertit 222,5€ per passatger en l'AVE, mentre que a Rodalies només 50 cèntims per passatger!
Les Rodalies són molt més utilitzades…
César Molinas diu que seria més rentable dur els passatgers de l'AVE un per un a la seva destinació en Mercedes Benz que en AVE. I és que entre el 1992 i el 2013, s'han invertit 43.500 milions d'euros en l'alta velocitat, que vénen a ser 315 euros per passatgers. Això només d'inversió, amb el manteniment a banda!
Deu ser cert doncs que el negoci es fa en la inversió.
Evidentment. És el que anomenem “el negoci de les grans infraestructures”: les autopistes radials a Madrid on hi passen molt pocs cotxes, l'aeroport de Guadalajara, que va ser una inversió privada però amb crèdits demanats a Caixa Castilla, que finalment ha estat rescatada, l'AVE Madrid- Badajoz…
I què me'n diu del Corredor del Mediterrani?
Doncs que hi posen tants pals a les rodes perquè no els interessa. És sabut que el tren és el mètode més ràpid, econòmic i ecològic per transportar mercaderies però, què comportarà el corredor del Mediterrani? D'una banda, no potenciarà Madrid, que és la capital política i econòmica d'Espanya. De l'altra, facilitarà la connexió Catalunya-País Valencià, i potser ens n'adonarem que tenim sistemes de comerç comuns, que parlem el mateix idioma…i això ens inclús ens farà replantejar que, potser, tenim una història comuna i que som més semblants del que ens pensem! I, per últim, com poden invertir diners a Catalunya si no tenen garantit que seguim formant part d'Espanya?
Encara ens queden un parell de plafons.
El penúltim d'aquest bloc és el que diu No ho veig clar. Aquí tractem, de nou, les jubilacions, però també si seguiríem formant part d'Europa o no, si continuaríem amb l'euro o tornaríem a la pesseta, si patiríem algun tipus de boicot, si intervindria l'exèrcit, quina nacionalitat tindríem, si seriem un país massa petit…
Tant importa, la mida?
Actualment, hi ha 196 països al món, nosaltres seríem el 197. Per població, ens situaríem darrere de Suïssa i, per territori, davant de Bèlgica. I aquests dos països tothom els concep com a plenament sobirans, ningú no els qüestiona.
De fet, el concepte de gran país potser és més propi de l'època dels vells imperis…
Avui en dia, un gran país només funciona si està descentralitzat de debò, com Alemanya o els Estats Units. Però el problema de fons d'Espanya són les seves elits extractives, aquelles famílies que, generació rere generació, no han generat riquesa, sinó que han espoliat el país. Fan negocis a partir de les inversions, sense tenir en compte les necessitats. I, al final, les seves inversions surten dels impostos dels contribuents.
Quin és l'últim plafó del bloc?
El de llengua i identitat. Parla de la persecució del català, no només durant el franquisme, sinó quan, al segle XIX, es prohibia ensenyar-lo a les escoles, o fins i tot es prohibien les converses telefòniques en català o escriure epitafis en català! També fa referència al nombre de lleis que s'han aprovat per defensar l'ús del castellà: hem comptat que, des del 1976 fins el 2008, van aprovar-se 149 Reial Decrets referents a l'etiquetatge en castellà, en contra d'una sola llei per fomentar l'etiquetatge en català.
I ara, cap on anem?
Aquest últim plafó porta per títol Catalunya i Espanya: una història d'amor? perquè ens plantegem la nostra relació com un matrimoni, on sorgeixen dubtes com ara si la nostra parella ens estima, si li agradem, si està amb nosaltres pels diners…
I a quina conclusió arribem?
A la independència.
Txell Parera
@TxellParera
Publicitat
