Aquests semblen eslògans contradictoris del PP, però no ho són. El primer era proclamat amb veu ferma i autoritària per Alicia Sánchez Camacho al Senat, com si estàs avergonyida que el president de la Generalitat hagués parlat en català. Ella, clar, ho feia en la llengua d’Espanya, no ho feia en la llengua estrangera i afirmava com si necessitàs justificar-se que aquella era la llengua de tots, la que sabien tots, la llengua d’Espanya, i tot això ho reafirmava assegurant que Catalunya era Espanya. En aquest argumentari no se n’adona la Sra. Sánchez que ve a dir que el català no és llengua d’Espanya, però Catalunya sí, és a dir, la llengua catalana no representa guanys ni riquesa per a Espanya i no la volen, però sí volen Catalunya perquè econòmicament manté gran part d’Espanya. Aquest és l’argument que fan empassar a molts de catalans i catalanes: com que Espanya és molt important, els catalans s’han de sentir orgullosos de ser espanyols. És la defensa a ultrança de la ideologia dretana conservadora de les essències de la pàtria única.
Quasi al mateix temps que es llançava als quatre vents l’espanyolitat de Catalunya, l’expresident José María Aznar declarava, a la cadena nord-americana CNN, la inutilitat del Govern actual per resoldre la crisi: “Cada día, cada semana que pasa sin tomar decisiones es un problema para nosotros. Enviamos a los mercados un mensaje equivocado y aumenta la falta de credibilidad de nuestras economías”. Algú es podia imaginar un expresident del Govern espanyol, llançant missatges contra Espanya, per fer fugir els inversors estrangers o per empitjorar la crisi? I això que ho feia ex cathedra, des de la seu de la FAES i des de la supèrbia de qui ha estat classificat entre els 25 professors universitaris més rellevants dels EUA. O és que els altres 24 també han estat caps de govern d’un Estat de mig milió de km2? Mira que si s’ha cregut que té ciència infusa, encara serà més mal de suportar. És una vertadera vergonya que una persona que ha tengut la responsabilitat de governar l’Estat espanyol, ara intenti enterrar-lo, tot per veure si recuperen el poder i els engranatges que a tants de llocs han portat la corrupció, amb bastants implicats que ja han estat condemnats, molts d’altres que s’estan investigant i segurament amb el grup més nombrós a l’ombra, perquè no ha estat descobert.
La resposta que s’ha de donar al PP català i al PP madrileny o espanyol és que Catalunya no és Espanya i que Catalunya té credibilitat i que s’aconseguirà superar l’imperatiu legal passa a passa, així com s’ha anat fent fins ara. Encara és necessari mentalitzar-ne uns quants, però ja no en falten massa per ser una majoria que desitja la independència. Aquest 15 o 20% de persones que manquen s’assolirà, perquè l’atac espanyol es tornarà més virulent. La majoria de tertulians de la caverna mediàtica s’han oblidat de l’existència del País Basc. Tots explícitament o implícita apunten cap a Catalunya i la seva llengua i les seves ambaixades, i el president parlant en català al senat i havent de pagar traductors. Acusen els catalans de ser els grans depredadors d’Espanya i els culpables de la crisi. Si a més, estan ben assabentats que es van fent consultes sobre la independència i sobre l’autodeterminació, no estaran massa a voler carregar-se l’Estat de les autonomies. Aquesta és la seva tàctica, pegar primer per a guanyar. Com es poden carregar el desig de més sobirania fins arribar a la independència? Suprimint l’Estat actual de les autonomies, amb l’excusa de l’Espanya una, gran i lliure i de la crisi. Es dirà que el Govern central no pot renunciar al control de tot i que la manera d’eliminar despeses és carregar-se la doble administració. Nosaltres hem de tenir consciència que una oportunitat com la que es presentarà en els propers anys segurament serà difícil que es repeteixi. No és possible tornar a 40 anys de dictadura, ara toca iniciar una primera etapa de 40 anys de República.
