S’ha acabat produint, no caldria sinó. Sandro Rosell (per descomptat que pronunciat a l’espanyola) ha guanyat les eleccions a la presidència del Barça. Des del primer moment no vaig dubtar ni un sol segon que guanyaria, i no perquè jo sigui espavilat, sinó per reiteració empírica. Des que tinc ús de raó l’estupidesa sempre m’ha demostrat ser implacable i mai no m’ha decebut. El mal gust inimaginable sempre s’acaba imposant, i només pot ser enderrocat per un mal gust encara més inimaginable. Només de tant en tant es produeix el miracle d’una excepció com Joan Laporta, un estel fugaç a oblidar després d’eliminar-lo com qui elimina un virus que s’ha colat a l’ordinador. En fi. De l’espècie humana on m’han inscrit sense demanar-m’ho no n’he esperat mai res, llevat de misèria i més misèria. Ja deia Cioran que només l’atzar més remot pot permetre que una obra mestra arribi a veure la llum. I ja deia Shakespeare que no s’ha de canviar allò que funciona. Jo també ho dic.
Però la misèria de vegades té el seu costat divertit. Ara, amb les eleccions presidencials del Barça, es tracta d’un cas únic al món en què fracassa estrepitosament el continuisme de l’èxit. Extraordinari. Inaudit. És la conseqüència natural d’aquest país de xais colonitzats, mediàticament tan influenciables com una titella sota els fils que la mouen. El català mitjà sent al·lèrgia per tot allò que el pugui fer sortir del pou de l’autoodi, i per tant un personatge desacomplexat com Laporta, que tant evidencia la covardia de la resta, provoca esgarrifances. Guanyar autoestima és un fet que els catalanets rebutgen com qui s’allunya de la pesta. Naturalment, no ho reconeixen obertament (si ho fessin no serien el que són), però és que tampoc no els cal inventar-se excuses per justificar l’injustificable. No els cal perquè l’statu quo ja s’encarrega de fer per ells aquesta feina. Quina sort, tu. Polítics, tertulians i mitjans en general ja es cuiden prou de conduir les aigües pel camí de la tranquil·litat i els bons aliments, encara que estiguin podrits. Per això no és estrany que arran de la victòria de Rosell encara és hora que hagi de sentir cap columnista o tertulià de mitjà oficial discrepar de les suposades bondats d’aquest resultat. Tots estan encantats amb el nou president blaugrana, i tots coincideixen a parlar del seny de Rosell, com si set anys d’èxits de Laporta s’haguessin aconseguit a base d’una miraculosa sort contínua, tenint en compte la insensatesa i eixelebrament que atribueixen al personatge. I és clar, cap d’ells, cap d’aquests garlaires dels mitjans no és precisament susceptible de ser independentista –altrament no treballarien al diari que els paga. En conseqüència, no cal dir res més del perfil que ofereix el president Rosell, oi?
En fi, que torna el seny català. Les coses de nou són al seu lloc, d’on mai no s’havien d’haver mogut: el lloc del seny apàtrida, encara que per passiva al capdavall resulti espanyolista. Potser per això els defensors de Rosell deuen creure que el Barça és més que un club; perquè estan convençuts que és l’únic club del món tan assenyat que no se l’ha d’identificar amb cap nació. Caram, quanta distinció. I aquesta cançoneta pastanaga aquí es va repetint com si res, sense que ningú no s’enrojoli, mentre que curiosament els camps espanyols estan plens de banderes espanyoles, i a Sudàfrica s’està fent un campionat mundial de nacions amb Estat, en què sonen himnes nacionals i els equips reben el nom de la nació que representen, i els esportistes duen samarretes amb els colors nacionals, i abans dels partits sonen els respectius himnes nacionals, i els crits dels aficionats fan referència a la nació de l’equip que els representa i els caps d’estat feliciten els jugadors de la nació que representen. Però és clar, deuen ser forassenyats, aquesta gent. Tal vegada extraterrestres. Perquè ja se sap que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. Ai, senyor.
Ah, però de tot plegat el més divertit és escoltar com els opinadors oficials ens delecten amb una lliçó de justícia poètica quan analitzen el perquè del resultat a la presidència blaugrana, talment com si, a més de legítim per democràtic (fet indiscutible), fos també en si mateix la prova irrefutable del seu encert. És distret escoltar-los fer sensacionals disquisicions per justificar la indiscutible saviesa del resultat, talment una llei física per fi consumada, de la qual fos feina dels humans descobrir-ne ara les raons del just desenllaç. I entre tots els arguments que he sentit, em quedo amb aquest: “Rosell ha guanyat perquè és qui més ha treballat”. Sensacional, oi? En fi, no ofendré la intel·ligència del lector afegint cap comentari.
Ah, pobre Laporta. I espera’t quan ben aviat es pronunciï sobre el seu futur polític. Tot això que li passa i que li passarà serà per no haver estat bon minyó. Que n’aprengui! Redéu, quin país tan desgraciat.
