Estem en situació d’emergència. Ho afirmava l’altre dia l’alcalde de Barcelona. A hores d’ara, entrant en recessió, amb el teixit social al límit i uns pressupostos que s’hauran de refer al cap de dos dies de ser aprovats, no és tracta de veure si l’ampolla es mig plena o mig buida, perquè de fet ens han pispat la que teníem i n’hem d’aconseguir una de nova.
Per sobreposar-se a la sensació de desfeta i a la frustració cal prendré mesures urgentment. La reculada generalitzada amenaça de deixar l’estat del benestar i l’autogovern massa lleugers de roba, just quan més fred fa a fora. Amb l’afegit que, plantats a la intempèrie en roba interior, les vergonyes del pacte pressupostari del Govern amb el PP són encara més visibles.
L’actitud serena i constructiva del President és del tot insuficient en aquests moments. El sobiranisme retòric -abans de botifarrada i ara d’entrevista en paper de diari europeu- no traurà la ciutadania del pou. Deixant de banda aspectes nacionals, la geometria monogàmica dominant presenta tota la litúrgia d’una immolació. I no és que faci mal als ulls, és que amb el país immers en el repte més desafiant des de l’última guerra, desconcerta haver de contemplar un ‘lliurament progressiu de les armes’. Quan més urgent és dotar-se de les eines imprescindibles per encarar les crisis (econòmica i nacional) per la via que sigui, quan no es pot demorar més el rearmar-se, el Govern decideix apropar-se encara més a l’abisme. A que ve donar una altra passa enrere? És absurd reforçar el paper dels qui entenen Catalunya com una simple mamella, un apèndix administratiu de l’Estat. Per què rescatar-los de la perifèria de la política en el pitjor moment?
Catalunya és un país minvant. S’empetiteix a marxes forçades des de la sentència contra l’Estatut. El Parlament tampoc no genera missatges que despertin l’optimisme avui. ERC potser no té encara el pes necessari per poder ser crossa del Govern, tot i que els seus 10 diputats i Laporta haurien estat suficients per a superar el tràngol dels pressuposts. El solc ideològic amb ICV-EUA sembla per ara insuperable. La incertesa més gran en aquest sentit continua sent el PSC però. Haurem de veure l’actitud amb la que els seus 28 representants entomaran la segona part de la legislatura en ple procés de de-construcció. En aquestes circumstàncies el tacticisme és del tot letal.
És innegable que Mas té un tarannà que inspira generalment confiança, això però no el converteix en cap salva-vides. Fins ara tampoc no ha exercit el lideratge que tant dins com fora de CiU s’implora. Ho rebla perfectament el mestre Capdevila ‘qui fa una cosa que no ha decidit perquè no té cap més remei no lidera res’. I encara un altre exemple. En la comparació amb Escòcia, la disjuntiva no és pas que Espanya no sigui com Anglaterra, sinó que Artur Mas no és com l’Alex Salmond, i CiU no és l’SNP. Amb les majoritàries xifres de suport social per la independència del Principat, el PM escocès no col·locaria l’horitzó del referèndum al 2014. Mas va a remolc i la societat civil amenaça d’avançar-lo.
No és d’estranyar que s’estigui instal·lant l’adoració al ‘Majestic’. Ens trobem en un estadi clarament inferior al ‘peix al cove’. Sense contrapartides i re-negociant qüestions ja pactades o establertes per llei, la situació és tant dramàticament regressiva que les parts implicades no tenen intenció de batejar aquesta ‘cosa’ d’ara que tant els avergonyeix. I com que l’aritmètica parlamentària a Madrid no canviarà d’ara al 2015, la sospita que la prioritat de les dretes peninsulars és l’agenda neó-liberal creix. S’equivoquen les prioritats, el Govern no pot continuar mirant cap un altra banda.
Aquesta Catalunya és inviable i el President ho sap. I no és l’únic problema que n’haurà d’encarar. Quan més dilati la qüestió del ‘pacte fiscal’ més coll amunt se li farà plantejar-ho. El PP va consolidant el seu incontestable regnat i pel camí la tensió social a Catalunya acabarà d’erosionar el suport i la imatge de fermesa que el manté al Govern només per majoria simple. En aquesta tempesta el capità del vaixell català es trobarà cada cop més sol. És hora de canviar el rumb i la responsabilitat és de tots.
N’hi ha alternatives. Per una banda deixar de la mà el PP i començar a demostrar actituds més polièdriques. Cal cercar el més ample consens país endins, que significa establir lleialtats a prova de foc en els grans temes -les línies vermelles nacionals- amb ERC i SI (i ICV en allò que vagi més enllà del que és estrictament ideològic) a l’espera de que el PSC re-defineixi el seu paper. Per altra, no defugir la inevitable confrontació amb Madrid per més temps. S’han d’accelerar els temes que poden obrir noves vies d’autogovern i, per tant, la possibilitat d’assolir la gestió de polítiques imprescindibles per combatre la crisi econòmica. S’ha de lluitar per l’agència tributària, per una finestra única pròpia, pel foment de l’emprenedoria, la llei de referèndums, multiplicar les potencialitats de l’exportació i del sector turístic, cal re-orientar la mirada als mercats en expansió amb noves delegacions, ser agosarats en la guerra per la gestió dels aeroports i un llarg etc.
Les situacions d’emergència requereixen d’actituds radicals. Sense polítiques de creixement ni aquest ni cap altre país podrà sortir ben parat de la crisi. Sense gestionar tots els (ara disminuïts) recursos propis aquestes polítiques no són possibles. El rellotge no s’atura capità.
Londres, 18 de Febrer 2012.
