Sóc conscient que la unanimitat del “tots” del títol és el reflex d’un pensament utòpic. Perquè la concreció de la data i la pregunta ha desfermat una eufòria difícil de controlar pel que fa al procés sobiranista. Tot s’encomana. Al cap i a la la fi, somniar és una de les vies de transformació de la realitat més efectives a l’hora de projectar en l’imaginari quin model de societat volem. Recordem-ho: en la maièutica socràtica, el fet de preguntar té en el marc dels diàlegs de Plató el propòsit d’escatir els principis del coneixement.
Les capacitats de transformació són úniques. I ara deixaré de costat que és el que realment volen els partits i els seus representants més destacats pel que fa a la independència de Catalunya; la flagrant indefinició per part d’UDC, ICV-EUiA i d’una part de CDC confirmen que hi ha una elit -a esquerra i dreta- que vol, costi el que costi, mantenir l’estatus actual. Perquè, just d’això es tracta: la capacitat transformadora en la creació d’un Estat independent supera en molt el fet estructural de disposar d’un ens polític nou. En realitat, es tracta del model -a totes llums injust- que el Poder vol perpetuar com sigui a costa d’impedir l’evolució natural de les idees i, no cal pas dir, posant bastons a les rodes del canvi que s’albira.
Sovint es diu que els polítics han cedit el poder a l’economia, però no és pas veritat; la pèrdua de sobirania és un consens entre forces polítiques i forces econòmiques. No és cap teoria de la conspiració. El Consens de Washington o Maastricht poden quedar lluny, però no tant com per esborrar -si hom en vol ésser conscient- la seva empremta en la dessocialització de la política per obra i gràcia dels seus màxims responsables. Al respecte dues dades: la derogació de la Llei Glass-Steagall (mesura de desregulació que posà fi a la separació entre la banca comercial i la banca d’inversió) fou votada majoritàriament pel Congrés nord-americà (cosa política) durant el segon mandat de Bill Clinton; l’altre: l’objectiu d’arrancar de l’hàbitat col·lectiu a la classe mitjana amb la intenció de vincular-la íntimament a la propietat privada mitjançant el mercat hipotecari fou una decisió política que ha portat Europa a l’atzucac socioeconòmic actual.
Recuperar la sobirania té, en el seu sentit més pregó, la responsabilitat d’ésser conscients i d’anar més enllà de la Pregunta i, d’aquesta manera, preguntar-nos pel futur del nostre poble i, com això, pot ajudar a erigir un nou ordre més just i solidari en el concert de les nacions. L’oportunitat és única: dialogar cadascú de nosaltres amb altres ciutadans i, és clar, amb nosaltres mateixos, a fi de re-conèixer quines són les possibilitats reals de transformació social. Convertir el procés en una gegantina Àgora, més enllà de l’opinió preconcebuda, obre les portes a una dimensió que, ho ignorem, té la capacitat d’influir en la història immediata, sempre que no ens conformem amb el rol de ciutadà passiu, a priori dissenyat per un Poder que, ara per ara, ens esclafa sense contemplació. El país que tots volem dependrà, en part, de la capacitat d’interrogar-nos i si, en el fons del nostre cor, volem apostar per una societat més equitativa.
