La batalla de Barcelona s’ho segueix menjant tot. Mentre a Brussel·les creix el suport a Puigdemont pel veto espanyol (el president va dir però que tenia un pla que encara no hem vist), i a Catalunya es torna a especular amb eleccions (Gabriel Rufián proposava abans-d’ahir Joan Tardà com a candidat d’ERC en unes eleccions que s’haurien de celebrar el febrer, segons ell), Ada Colau segueix essent l’eix de tot. L’alcaldessa té 15 dies per decidir si entra en un govern del qual no en serà l’alcaldessa amb Ernest Maragall, un govern amb ànima republicana i esperit rupturista del 78, o bé assoleix l’alcaldia gràcies a un pacte amb el PSC i el suport ‘desinteressat’ de Manuel Valls, i Josep Bou, que també ha plantejat facilitar-li l’alcaldia si això evita un govern d’Esquerra Republicana.
Tot això per ser alcaldessa i, de retruc, no haver de ser la ‘segundona’ d’un govern republicà que rebria els vots de JxC per ser investit. Valls i, si cal, Bou, per ser alcaldessa, és el preu per evitar la nova Convergència. El veritable dilema és aquest ja que ERC no té cap majoria alternativa per governar en vetar un dels partits del 155, com és el PSC, que a la vegada maniobra contra ERC. L’equidistància té un preu elevat i Barcelona en Comú s’aguanta, bàsicament, per Ada Colau, i pel poder a l’ombra que en manté el finançament. Recordem que els deutes d’ICV segueixen ben presents. A la petició s’hi suma Manuela Carmena, que dóna el seu vistiplau a l’operació Valls creient defensar la “llista majoritària”. Quan algú li expliqui a la veterana alcaldessa madrilenya que qui ha guanyat ha estat ERC…
Mentrestant, Pedro Sánchez ha estat avui qui ha visitat el Cercle d’Economia a Sitges. La rebuda ha estat molt més càlida que la que va rebre Torra, i el president espanyol segueix encallat en no negociar res amb Catalunya. La supèrbia també acabarà passant factura al socialisme prepotent. I a Catalunya, com dèiem, estem en fase d’especulacions. Avui s’hi ha unit l’ANC, que segurament no té crèdit per exigir res al govern després de l’invent fallit de les Primàries de Jordi Graupera, qui a més ara té aspiracions de boicotejar l’independentisme a la Generalitat. L’ANC reclama eleccions ‘plebiscitàries’ (retorn, doncs, al marc del 2015) si la sentència és condemnatòria. Des d’Òmnium avui també s’ha parlat de “resposta contundent” en aquest supòsit. Sembla que sí que les eleccions poden ser una solució però, què passa si no s’arriba al 50%? En realitat, totes aquestes eleccions són plebiscitàries, el que passa és que l’independentisme no ha arribat al 50%, i això fa que seguim en aquest bucle permanent, que només pot resoldre la ciutadania amb el seu vot.
