Dilluns molt potent, en la reentré a la feina de la gent que restava per tornar de vacances. Tot a l'espera d'una brutal tempesta que, segons els meteoròlegs (poc encertats darrerament) arribarà aquesta nit i demà. Avui hem vist l'inici del curs judicial, amb presència del rei Felip VI en una posada en escena que ha causat un gran impacte perquè s'ha fet a la sala segons del Suprem, el mateix lloc on s'han jutjat els presos polítics catalans, en el 'Judici del Segle'. La imatge, tètrica. Homes plens de medalles fins les dents i presidits pel monarca retrògrada, en una escenografia ben fosca i amb uns discursos que ens transportaven a segles passats.
La judicatura del reialme d'Espanya ha felicitat a Marchena per la seva actuació al judici del procés. Carlos Lesmes (CGPJ) s'ha fet notar reconeixent aquest “compromís amb l'estat de dret”, i després ha vingut la Fiscal General de l'Estat, Maria José Segarra, que ha demanat que la sentència s'acati. El mateix que després hem llegit que demanava José Montilla, que no tenia perquè opinar res sobre això, ni menys per acabar dient això. Com sempre, el president socialista, irrellevant.
De presidents després de Montilla, n'hi ha hagut tres més: Mas, Puigdemont i Torra. tres presidents perseguits: un inhabilitat, l'altre a l'exili, i Torra a punt de ser jutjat. La seva defensa ha iniciat un 'Incident de Recusació' per imparcialitat flagrant de Jesús María Barrientos, basant-se en declaracions del president del TSJC prèvies. Barrientos serà qui ha de jutjar al president català. Si Barrientos no s'acaba apartant, ho haurà de decidir el TSJC.
L'altre punt calent del Judici del Procés, és quan sortirà la sentència, i com reaccionarà Catalunya. Amb tota probabilitat, serà algun dia abans del 16 d'octubre, perquè aquell dia es compleixen els dos anys reglamentaris de presó preventiva dels Jordis, i s'hauria de buscar un subterfugi per renovar -los en aquest règim de manca de llibertat provisional. I, evidentment, no tenen cap argument real, com no l'han tingut en aquests dos anys contra cap dels dos. El com respondrem, no se sap encara, però no es preveu cap gran reacció desbordant que faci pensar que no s'acatarà la sentència.
Hem parlat de moltes reaccions possibles. Que si eleccions, governs de concentració… avui ha estat el PDECat qui ha fet la seva proposta: una aturada de país d'un dia si rep el vistiplau de sindicats i patronal. O sigui, l'equivalent a una manifestació d'un dia i res més: res que faci ni el més mínim damy a l'Estat espanyol. Ningú fins ara ha sabut proposar res millor, i tot és bastant previsible. No hi ha cap proposta que se surti de l'esperable, i la ciutadania no sembla massa predisposada, en general, a desbordar. I tothom demana desbordar, però de moment tot es queda en focs d'encenall tuitaires.
Tot podria canviar, contra tot pronòstic en la Diada que se celebrarà d'aquí a dos dies. Però és altament improbable. La notícia que donaven els mitjans és que els partits aniran a la manifestació, però cadascú amb la gent del seu partit. Idò, què s'esperaven? Si l'ANC els ha exclòs de la capçalera, per tant, de la unitat -ni que sigui impostada-, el més normal és que cadascú vagi amb la seva parròquia. Per això hi havia les queixes d'alguns partits, que demanaven que l'Assemblea mantingués la unitat ni que fos a la manifestació. A la Diada els Comuns no hi seran. No hi ha eleccions a la vista ni necessitat de fer postureig. L'excusa és la que treuen a passeig quan no tenen necessitat d'anar a la manifestació: ens sentim exclosos. Que sapiguem, la manifestació sempre ha reivindicat el mateix: la independència, ara, fa deu anys, i fa quaranta. La diferència és que abans eren quatre gats (excepte la famosa de Sant Boi), i ara un milió a l'any. Se senten exclosos, o s'autoexclouen a conveniència?
