Parlar d’un mateix acostuma a ser lleig, sobretot quan es fa en públic. Aleshores, es perd el sentit de l’estètica, del pudor i de la consciència d’allò que només pot tenir un nul interès col·lectiu, si més no per al lector a qui t’adreces i et deus amb respecte. Tanmateix, quan parlar d’un mateix suposa el punt de partida imprescindible des del qual vols transmetre una idea que transcendeix el banal jo en qüestió, no dubto que aleshores té sentit fer-ho. Això és el que considero que he de fer en aquest article arran d’alguns comentaris que alguns amables lectors –massa amables– m’han fet darrerament, als quals, tal com acabo d’argumentar, vull respondre no pas amb la finalitat de parlar de mi sinó per parlar, com acostumo a fer-ho, d’aquesta nació.
Personalment, i també per internet, m’han arribat veus entusiastes dient-me que m’auguren un futur esplèndid en els mitjans perquè, segons elles, falten amb urgència veus com la meva. D’entrada em pregunto a quins mitjans es refereixen; quins canals mediàtics existeixen actualment en aquest país que no em puguin veure com una amenaça o com un empestat directament. També els he de dir que de veus com la meva vull creure que n’hi ha, el problema és que prudentment s’amaguen sota les pedres perquè saben que, si en surten, parlant de la qüestió nacional i amb el poble ruc que tenim s’acabaran cremant com una fulla al sol. En tot cas, en comptes de lloar-me, aquests lectors haurien de considerar-me un préssec, un tòtil rematat per escriure dos cops per setmana en aquest humil diari sobre la qüestió nacional sense cobrar ni un cèntim, cosa que he de dir que ningú no m’obliga a fer i que faig, almenys de moment, de bon grat. És clar que algú em podrà rebatre que si aquests hipotètics articulistes s’amaguen sota les pedres poca convicció deuen tenir en allò que se suposa que creuen i, per tant, poca cosa punyent tindran a dir. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.
Sóc el menys indicat per afirmar que fan falta veus com la meva. En tot cas, em sabria greu que fos així perquè em faria sentir molt sol. L’important és que tots plegats tinguem clar que cal redreçar aquesta nació i que hem de fer tot el que ens sigui possible per col·laborar-hi. El que sí puc assegurar amb contundència a aquests entusiastes lectors és que s’equivoquen en la seva altra conclusió. Haurien de saber que, en aquest país desgraciat de l’enveja empesa per l’autoodi, justament qui destaca en qualsevol àmbit i a sobre no té interès a pertànyer a cap patum, lluny de valorar-lo i promocionar-lo se l’apunyala o bé se’l silencia miserablement, que en el fons ve a ser el mateix. Això, tret naturalment que els elogis vinguin de l’estranger, perquè aleshores sí, aquí de cop i volta et faran cas i et riuran totes les gràcies, o per ser exactes totes menys una, la del teu independentisme, que ja s’ocuparan prou bé de seguir-te-la silenciant tal com se silencia, posem per cas, l’independentisme de Gaudí mentre per altra banda s’exalta el valor de la seva obra. Dit altrament, és precisament degut a què segons aquests lectors el que faig paga la pena que en cap cas arribaré lluny, i molt menys atenent que pertanyo al bàndol perdedor, el pobre, aquell que naturalment per la qüestió ideològica no apareix als mitjans escrits ni televisius i ha d’escriure en un diari digital que malda per sobreviure. No m’estic planyent de res. Si pertanyo a aquest bàndol és perquè m’hi avinc, coneixent les conseqüències i per tant assumint-les. Com ja he apuntat, l’objectiu d’aquest article no és altre que fer una radiografia esbossada del país on vivim.
No hi ha dubte que la lògica d’aquests lectors que m’animen és aclaparadora. “Si vals, per nassos tard o d’hora acabaràs sent valorat, et faràs un lloc i no et faltarà feina”, reflexionen. S’equivoquen. Jo crec en el treball a seques, ells van més enllà i creuen en la justícia poètica que comporta aquest treball, cosa ben diferent. Tenen una fe que jo mai no he tingut, sense que això hagi significat que deixi de fer allò en què crec. No, tractant-se d’aquest país no tinc cap fe. Ni una ni mitja. Per acabar-ho d’adobar, encara menys en puc tenir pertanyent al costat políticament incorrecte que comporta el voluntariat i la butxaca buida. Però que estiguin tranquils els meus lectors. Al capdavall sóc un afortunat. Antigament, als elements com jo el poder els cremava a la foguera per fer-los desaparèixer. Ara, per sort la cosa és més evolucionada, més sibil·lina. Per aconseguir el mateix efecte, se’ls ignora.
