Arran de la detenció del jove de Terrassa Francesc Argemí, Catalunya reacciona de la seva manera més previsible i tradicionalment miserable. I no parlo només de l’escàs ressò de la notícia als mitjans oficials. Aquesta misèria obeeix a la lògica suada d’uns mitjans comprats pel poder colonitzador, amb la qual per dissort hi hem de comptar com un fet inevitable mentre persisteixi l’ocupació de la nostra nació, però que naturalment cal combatre. Parlo d’aquesta curiosa assumpció no escrita, i qui sap si per això tan ben instal·lada a casa nostra, que legitima moralment la idea que defensar el jove que suposadament ha esquinçat la bandera espanyola és només cosa d’aquest sector immadur d’edat, una bretolada per cert que més aviat simpàtica, però fet i fet un afer del qual ens hem de desentendre malgrat que, hipòcrita com és el català mitjà, li faci gràcia això d’esquinçar banderes espanyoles i, si pot ser, cremar-les. Ep, sempre que ho faci un altre, no caldria sinó. I per això ja hi ha els joves. Llàstima que no la cremessis, nano, pensa una bona part d’aquest covard poble abans de posar-se a llegir La Vanguardia.
No entenc per què a la manifestació a Barcelona per l’alliberament de l’Argemí en general es va donar per fet, començant per la majoria mateixa de joves que hi van assistir, que això només era cosa d’ells, del jovent. Ja sé que en cap moment no es va parlar de posar límits d’edat a la gent que hi podia anar a donar suport, només faltaria. Em refereixo a la idea latent, al missatge dels joves pensat en clau pròpia i, per tant, inconscientment reduccionista. Al capdavall, no s’adonen que és coincident amb la desvinculació a què per la seva part també els dediquen els adults. I és que la joventut tampoc no es lliura de l’estigmatització, del sentiment de clan i del sectarisme, tot plegat un cinturó que estreny el pensament creant una opressió gratuïta que s’infringeix a si mateix i que curiosament el jove tant menysprea dels adults i els adults tant desacrediten dels joves. Com es veu, la imbecil·litat no té edats.
Jo no he cregut mai en la joventut ni en la seva suposada capacitat renovadora que no s’ha demostrat mai. També he tingut vint anys –i de fet ara gairebé en tinc vint a cada cama. Sóc força desmemoriat, però puc assegurar que a aquella edat em mirava amb un cínic escepticisme la gent de la meva generació. Ja aleshores no em feien cap gràcia ni me’ls creia. Coincideixo amb l’impresentable de Josep Pla en creure en la inexistència absoluta del progrés. No crec en el jovent, i no per una absurda tírria cap a aquest sector d’edat, sinó perquè, de fet, des que tinc ús de raó no crec directament en la humanitat, malgrat què per força admeto que, mentre visqui, per desesperació meva estic abocat a mirar de creure-hi, per nuls motius que em demostri. Dic això perquè no seré jo qui defensi el jovent perquè em caigui en gràcia, ni seré jo qui senti simpatia –ni antipatia– per un noi que es fa dir Franki, un nom curiosament atribuït a un antisistema perquè així li queda més in, quan dic jo que el que se suposa que defensa és quedar més aviat out, és a dir fora del sistema. En fi, tota aquesta ximpleria del jovent m’ha relliscat sempre. M’hi jugo una cervesa que quan aquest noi arribi a la meva edat deixarà de dir-se Franki. Normal, em diran alguns. Per què?, contestaré jo. Per què s’havia de dir Franki?
Tampoc no seré jo qui es pronunciï sobre les raons reals de l’Argemí per esquinçar la bandera espanyola. Certament, la imatge que suscita no és gens estètica i transmet al populatxo radicalisme mal entès. Però els cervells de mosquit a qui els perd l’estètica ja s’ho faran. Només puc dir que, si ha esquinçat res, em sembla perfecte, i també conseqüent que un Estat feixista com l’espanyol l’enviï a la presó. És abominable la discussió dels garlaires habituals dels mitjans catalans sobre el càstig excessiu de presó en comptes d’una multa. Una multa? No es pot ser més submís. No es pot jugar millor el joc de l’amo. Per a qui hagi volgut adonar-se’n, l’Argemí ha posat en evidència la situació d’ocupació que viu el seu poble, que és el nostre. Tot –subratllo– el nostre poble, sense distincions d’edat. I si de veritat ha malmès la bandera del veí, trobo lamentables i d’una vergonyant baixesa aquests intents catalans de negar la seva acció. Em sembla perfecte injuriar la bandera espanyola, perquè sempre és un acte humà i de respecte a la llibertat desfer-te d’allò que se t’imposa per la força justament des de la falta més bèstia de respecte. Em sembla bé injuriar la bandera espanyola, perquè no fer-ho suposa una falta de respecte cap a nosaltres mateixos, cap a la dignitat dels catalans. A aquest noi no se l’ha d’aplaudir ni reprendre per la seva presumpta acció. D’haver-la comesa, simplement haurà complit amb una obligació moral. No cal que tots anem esquinçant banderes, certament, però convindria que ens impliquéssim en una lluita que no és només la del joves. Hauria de ser la de tots els catalans demòcrates i dignes, gent que estima la llibertat, sense importar la seva procedència ni el seu sentiment de pertinença. Perquè la llibertat no hauria de pertànyer a determinada joventut de determinats pobles. La llibertat pertany, ja, a tota la humanitat. L’hi és intrínseca, i inalienable sota cap circumstància. Només cal exercir-la.
