Actualment, a Catalunya, hi ha 1.000 aturats més cada dia. I, mentre a cada nord-americà el Pla Obama li costa gairebé 3.000 dòlars (2.339 euros), el dèficit fiscal anual de cada català i catalana amb l’Estat és d’uns 3.000 euros. És a dir, que, cada any, els catalans li financem un pla Obama a l’estat espanyol… del qual a nosaltres no ens en toca ni una trista engruna.
Davant la desconfiança en la política i en la mateixa noció de vida pública que es deriva de tot plegat, ens cal apel•lar a la responsabilitat i al compromís amb el bé comú. De fet, la desafecció amb la política s’ha de vèncer apostant per la mateixa política, perquè la política que nosaltres no fem, la faran contra nosaltres… i perquè, com afirmava Winston Churchill, “els problemes de la democràcia tan sols es poden resoldre amb més democràcia”.
I, sens dubte, Europa és un àmbit institucional adequat per afrontar molts dels reptes del nostre país. Doncs, a Brussel•les, s’hi decideixen qüestions tan importants com el nostre àmbit de relacions laborals, el model comercial, el sistema d’estudis universitaris, les quotes de producció agrària i de captures pesqueres, la directiva marc de l’aigua… i, fins i tot, la manera en què podem celebrar o no les nostres festes al carrer.
Qui diu que no s’ha d’anar a Europa a reivindicar… és perquè ja deu estar d’acord amb el que s’hi fa… I, ben segur, que aquest no és pas el nostre cas.
Diuen que, a principis de 1919, una delegació catalana va visitar al president Woodrow Wilson per explicar-li la causa catalana. I, quan aquest els va respondre que donaria suport a un referèndum d’autodeterminació, li van aclarir que amb una mica d’autonomia ja en tindrien prou. Aleshores, Wilson els va retirar el seu suport, doncs una demanada autonomista era una qüestió interna de l’estat espanyol, que aquest resoldria com considerés més oportú.
I, atès que no és bo repetir els errors del passat, molts catalans ens manifestarem demà a Brussel•les.
Article publicat a l’Avui el 6 de març de 2009
