Efectivament, el cas de Catalunya i el de Kosovo no tenen res a veure: mentre nosaltres seguim caçant mosques, Kosovo ja és independent. Com es veu, la diferència és notable, i no té sentit seguir-ne parlant. Cal ser pragmàtics i continuar amb el nostre tradicional treball del dia a dia, o sigui la cacera de mosques. Mentrestant, Espanya, amb el sempre prest suport dels catalans assenyats, insisteix en les diferències entre Catalunya i Kosovo alhora que s’oposa a la independència d’aquell país. Això podria semblar el vistiplau espanyol per a la nostra independència, però tranquils, el seny català no ho interpreta així perquè copsa perfectament la ironia.
Espanya brama. Insisteix que Kosovo no té res a veure amb catalans i bascos, i és curiós, perquè si no té res a veure no s’entén com li preocupa tant la qüestió. I mentrestant, encara és més curiós que els catalans, com a al·ludits, en una gran majoria es miren el lamentable espectacle de l’amo amb passivitat i silenci, amb una indiferència tòtila que ni tan sols suposa acatar resignadament els motius del rugit de la bèstia cavernícola que s’esbrava. Perquè la resignació és de fons. Té a veure amb el mer costum de segles d’aguantar els xàfecs humiliants de la bèstia, que de tan repetits fan que la majoria de catalans acotin automàticament el cap sense preocupar-se ja de què li agafa, ara, ni per què. Però Espanya sap perfectament de què va la pel·lícula, qui no ho sap és el seu súbdit català, a qui la ignorància sobre la pròpia situació el fa restar-ne al marge com si la cosa no anés amb ell. Per això el país veí es podria estalviar tranquil·lament l’encesa preocupació i les vehements precaucions de negar-se en banda a la independència de Kosovo i, de passada, deixar de fer el ridícul i quedar bé davant la resta del món. La cosa és, doncs, surrealista. Fins al punt que TV3, com a bon súbdit ha hagut de donar la notícia perquè no ha tingut més remei i s’ha afanyat a dir que a Kosovo l’espera la misèria després de la ressaca. Uf, això deu ser terrible, perquè els catalans, de misèria, i moral, que és de la pitjor mena, ja en tenim i per tant sabem prou de què va. Deu ser per això que TV3 no desitja ni un bri de desgràcia per a Kosovo. Independència? Ecs. I pobres serbis. Ells, que com tota la resta d’estats del món s’esforcen a desempallegar-se de la seva pròpia independència perquè no tenen la sort dels catalans de gaudir del privilegiat estatus de ser nació sense Estat. A més, això de la independència és terrible i, com es veu, font de conflictes armats. Perquè s’ha de ser incivilitzat per rebel·lar-se amb les armes contra aquell, pobrissó, que et nega la llibertat amb armes, i multiplicades per infinit. Ep, i el cas exemplar de la separació pacífica entre Txèquia i Eslovàquia no serveix, que per alguna cosa abans era Txecoslovàquia i, com es veu a cop d’ull, tot s’explica amb la perfecta divisió de la paraula. Perquè és clar, no tindria sentit dividir Esp d’Aña, oi? Faria riure, a banda que Esp es quedaria sense la ñ i això seria intolerable. No, els catalans no estem per conflictes armats. Per sort, som un poble exemplar, sense exèrcit, un poble que per evitar la temptació de tenir-ne dediquem els nostres diners a nodrir de valent l’exèrcit del veí per tal que vetlli perquè nosaltres no ens animem més del compte i hi hagi pau a la nación. Els catalans hem d’evitar deixar anar l’animal que duem a dins, i la millor manera de fer-ho és abandonar-nos sota l’atenta tutela espanyola mentre fem d’entomòlegs empaitant mosques més hores que un rellotge com això, com animals, per no tenir temps per a mals pensaments; per quedar ben esgotats i evitar les ganes d’aventures que no condueixen enlloc, tret de la terrible independència. Per això hem de compadir els kosovars i els altres Estats del planeta per ser independents, inclòs l’espanyol, al qual, com que ens fa una pena inconfessada, ajudem amb calés perquè li sigui més lleu la seva independència. I ho fem sense autoanomenar-nos ONG per no ferir-li la dignitat, no fos cas que cregués que li donem caritat. No es tracta de fer-li un lleig després de tanta cura que ens dedica.
M’encanta ser català i presumir de nació civilitzada, tot i que sé que la vanitat és un pecat capital. Però en això no hi podem fer res. Tot i que no tenim rival, els catalans ens esforcem perquè mai ningú segueixi el nostre exemple. Volem seguir sent únics i admirats, els campions mundials en simpatia i civilització. És lletja, la vanitat, però, amb tot, si fos creient no dubtaria que ens estem guanyant el cel. Ni que sigui perquè, tal com anem, efectivament, com a nació aviat de nosaltres no es cantarà ni gall ni gallina.