El 24 d’octubre de 1795 Polònia desapareix del mapa d’Europa, esquarterada per tres colossos en expansió (Àustria, Prússia i Rússia). A principis d’aquesta mateixa centúria, Catalunya també havia estat víctima del joc d’interessos de l’equilibri europeu. En ambdós casos, els mals venien –com a mínim– de les crisis del segle XVII. Tal com exposa Antoni Simon a Construccions polítiques i identitats nacionals, en aquell “segle de ferro i foc” tan competitiu, moltes formacions històriques d’origen medieval no havien pogut consolidar una “modernitat” massa exigent en recursos fiscals i militars. Tan sols alguns estats havien sobreviscut. Sovint a costa de vampiritzar els seus veïns. Mancades d’estructures polítiques prou sòlides per extreure recursos suficients dels seus súbdits –o, senzillament, a causa del seu escàs pes demogràfic relatiu–, Catalunya i Polònia no havien disposat de l’imprescindible poder militar per evitar que els seus veïns les espoliessin fins a dessagnar-les. Un cop rere un altre –i, gairebé sempre, amb una contundència esgarrifosa–, la història ens ensenya que l’economia i la guerra són dues variants indestriables en qualsevol equació política.
Anteriorment, ambdós països havien viscut veritables moments de plenitud. Al segle XVI, per exemple, mentre bona part d’Europa protagonitzava cruels conflictes religiosos, Polònia havia estat una “terra sense fogueres”, que garantia la convivència entre catòlics, protestants, ortodoxos i jueus. Una època caracteritzada, en bona mesura, per un marc de relacions confederals amb Lituània. I, curiosament, l’esplendor medieval catalana també apareix associada a un entorn polític confederal. Primer, amb els aragonesos; després, amb les terres germanes de Mallorca i de València; i, finalment, amb els regnes dellà la mar (Sicília, Sardenya i Nàpols).
En canvi, al XVII, Polònia i Catalunya anaven pel pedregar. En concret, a Polònia, els tradicionals conflictes amb suecs, moscovites, cosacs, tàtars, turcs i teutons havien deixat pas a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Mentre que Catalunya havia patit un període bèl•lic gairebé continu entre la Guerra dels Segadors i, ja al segle XVIII, la Guerra de Successió. El mateix segle en què les estructures estatals d’ambdós països són anihilades per les potències militars que les envolten: austríacs, prussians i russos, en un cas, i França i Espanya, en l’altre.
Els paral•lelismes entre les històries de Polònia i Catalunya resulten especialment suggeridors. Els polonesos també apel•len al record dels seus mítics segadors, que sota el lideratge de Tadeusz Kosciuszko van assolir la magnífica victòria de Raclawice (24 de març de 1794), poc abans del definitiu repartiment de 1795. Tot plegat, en el mateix moment que els catalans lluitaven per recuperar la Catalunya Nord, durant l’anomenada “Guerra Gran” contra la França revolucionària. I, certament, cap dels dos pobles no ha acabat de perdre mai la seva personalitat nacional. Tant és així que Napoleó farà lleva sobre les seves respectives identitats col•lectives, en l’intent de posar-les al servei de la seva ambició. A Polònia, amb la creació de l’efímer Gran Ducat de Varsòvia (1807-1815); i, pel que fa a Catalunya, separant-la d’Espanya i integrant-la a l’Imperi francès, amb algunes concessions tan significatives com la cooficialitat de la llengua catalana i l’adopció de la senyera com a bandera. En qualsevol cas, més enllà del parèntesi napoleònic, ja en època contemporània, ambdues nacions són fruit tant dels valors culturals del Romanticisme com del principi de sobirania nacional democràtica de la Il•lustració. Aquells valors i aquells principis traïts per les democràcies occidentals i per la Unió Soviètica, tant a la conferència de Munic (el 30 de setembre de 1938, en plena Batalla de l’Ebre), com pel pacte secret entre Hitler i Stalin (el 28 de setembre de 1939), que també liquida les repúbliques bàltiques.
Malauradament per als catalans, però, l’herència franquista és incomparablement més viva que la de qualsevol dels altres genocides de la història d’Europa. El món no ens ha fet justícia i nosaltres encara no ens l’hem sabuda prendre.
Article publicat a l’Avui el 24 d’octubre de 2007
