Catalans d’adopció

No em vull fer pesat parlant d’immigració i la veritat és que tinc molts d’altres temes referents a la llengua i al país dels quals vull parlar, però certs comentaris rebuts als meus darrers articles m’han sabut tan de greu que tornaré a tocar el tema i espero que, ara sí, sigui l’últim cop durant una bona temporada.
El primer que m’agradaria que entengués tothom és que els nous catalans ho som sense renúncia, sense renegar del que érem abans, perquè allò que érem abans, ho som encara, només que ara hem adoptat una nova llengua, una nova cultura, un nou país, uns nous costums. Mai no hem renegat de res, perquè els nous catalans simplement sumem, que és el mateix que ha fet aquest poble durant segles, sumar, sumar i sumar: Aquesta és una de les principals diferències amb algunes cultures veïnes que l’única cosa que han sabut fer a la seva història és imposar, imposar i imposar.
Ara digueu-me, una dona d’origen magrebí que parla català, porta vel, vesteix amb la forma tradicional del seu poble natal, és de religió musulmana i menja cuscús, pot ser catalana? No sé què en penseu, però jo vull recordar-vos un fet no gaire llunyà en el temps: Jo, tot i ser catalanoparlant d’adopció, he nascut aquí i els meus ulls recorden haver vist als pobles més perduts de la nostra geografia com algunes de les dones més grans encara duien mocador al cap, una àvia en concret (que ja és morta) em va explicar que ella a la seva joventut duia mocador al cap, faldilla fins als peus i sota la faldilla uns pantalons lligats amb una veta per sota dels turmells. Així que aquells que no sabeu veure una catalana sota d’un vel, penseu en les rebesàvies del país….Qui no pugui veure un català sota una túnica recordar-li que la vestimenta que portem en l’actualitat tampoc es precisament catalana… Els catalans i les catalanes no som com els del segle passat, de la mateixa manera que no som el que érem ahir, ni som el que serem demà, i ves a saber què serem d’aquí cent anys (potser tots som negres!)
Us posaré un segon exemple per a mi més colpidor, us vull parlar d’un antic company de feina i ara bon amic. Parla i entén poc el català i el castellà (feina tenim per entendre’ns). Procedent d’un poble perdut a les muntanyes del Marroc, sempre se li ha fet gran això d’Europa i Catalunya. La seva resposta a la meva insistència sempre és la mateixa, “però els meus fills sí que parlen català” (i ho diu amb molt d’orgull). Imagineu-vos fins a quin punt és cert, que els germans parlen català entre ells i us asseguro que no és un fet casual, és per imposició paterna. Els fills parlen àrab amb els pares, però entre ells els diu que han de parlar català, que ells són d’aquí.
Tinc uns altres amics, ells són catalans, parlen català, el seu fill l’eduquen en català, però el noi, fora de l’àmbit familiar, sempre el sento parlar castellà. Què? En quina de les dues famílies veieu més catalanitat? Jo, personalment, hi veig la mateixa, només veig diferents circumstàncies del passat o del present, i sobretot veig un poble a la deriva que no sap trobar el seu rumb.
Ho vaig dir al darrer article i ho continuo dient ara: A qui adopta el català no se’l pot considerar immigrant. No importa els anys o mesos que porti aquí, els seus costums, el color de la pell, la religió o la vestimenta, som els nous catalans, no renunciem ni reneguem de res i ens hem guanyat la nostra catalanitat a pols. Potser hi ha gent que no ho vol acceptar… Doncs mira, que s’hi posin fulles, perquè no necessitem de la seva acceptació, nosaltres també som i serem catalans. També som d’altres coses i vés a saber què més serem en el futur, però ara ja som catalans.
I com a bon català que sóc, me’n vaig a ca la meva mare a menjar unes delicioses “migas” mentre practico una mica l’andalús, que de tant de parlar català, quan vaig a Andalusia ningú no es creu que per les meves venes corri sang andalusa. Igual que aquí, quan algú em sent parlar amb els pares, també pot dubtar de la meva catalanitat…