És interessadament fals que a Catalunya hi hagi crispació arran del procés sobira… independentista, però en canvi és veritat, una veritat inconscientment obviada, que els catalans són crispants, rematadament crispants, fins al paroxisme. I el més crispant d’aquesta crispació no és que crispi la convivència en el sentit que l’espanyolisme i botiflerisme entre ridículament i perversa ens volen fer creure malgrat la flagrant evidència contrària. No. Allò crispant dels catalans no és que crispin cap convivència, sinó que crispen innecessàriament (ergo estúpidament) allò que els convé; crispen el sentit comú en crispar tirant pedres al procés cap a la seva llibertat. Els catalans tiren pedres, doncs, contra si mateixos. Masoquisme? Idiotesa? Jo crec que les dues coses. Als catalans els mou un morbós, un malaltís masoquisme estúpid. Vegem-ne alguns exemples recents que crispen la persona més aplomada, bo i entenent que, a més d’aplomada, cal que tingui mig dit de front per adonar-se de la qüestió.
A un personatge inútil, a un peix bullit mediocre anomenat Pedro Navarro se li acudeix dir que l’han agredit i que aquesta agressió és la conseqüència de la crispació provocada pel procés independentista. Res d’estranyar-se tractant-se del personatge. Però ai! Als mitjans catalans —i en conseqüència al ramat català— no se'ls acut altra cosa que donar-li corda a la cosa durant una setmana i mitja. Previsible, però, tractant-se dels catalans. En primer lloc, diu molt poc d’aquest poble que un personatge tan lamentable hagi pogut arribar al càrrec que té, cosa que evidencia el nivell exacte del país; i en segon lloc no és estrany que, amb conseqüència lògica d’aital nivellàs, quan el personatge en qüestió obre la boca se li faci cas i, encara més lamentable, es caigui en el parany de la seva vulgar i miserable provocació, digna de la categoria ínfima del politicastre… i d’una societat malalta com la catalana, tan patètica que en fa categoria. I és que l’única crispació existent és aquella que perseguien justament les paraules de Navarro i a la qual mitjans i poble han caigut de quatre grapes; l’única possible crispació existent no és precisament aquella que assenyalava Navarro mentint irresponsablement com el miserable que és, sinó aquella que tan infantilment com perillosament han encès mitjans i poble en parlar insistentment durant dies de la inexistent crispació a què feia al·lusió el poca-pena, arriscant-se d’aquesta manera els catalans mateixos a generar una crispació en principi inexistent. Del no res, doncs, els catalans generen una arma a la contra. Víctimes i botxins de si mateixos. Masoquisme idiota, ja ho he dit. Els catalans no necessiten enemics potents. Una brisa els tira a terra. No només tenen els enemics dins de casa sinó que tampoc cal que siguin gaire potents perquè els facin mal. Amb un pobre d’esperit com en Navarro n’hi ha prou per fer mal als catalans. Imagina’t, doncs, quina ha de ser la pobresa d’esperit dels catalans; Imagina’t, doncs, quan d’ara endavant vagin cada cop més maldades a mesura que s’acosti el 9-N i l’Estat espanyol vagi actuant. Als catalans no ens calen enemics. Per a això ja ens tenim als catalans mateixos. I no hi incloc l’espanyol Navarro.
Després hi ha hagut el “cas” Loquillo, un xulo-piscines infecte, que rima amb insecte, i que també ha esverat el galliner català, demostrant així ser aquest tan ximplet com el Ximplet mateix. En fi, ja em diràs quin futur ens espera. De moment, no és estrany el magnífic present que tenim.
Per acabar, en un altre ordre de febleses, hi ha hagut el “cas” Raimon, un personatge a qui mai a la vida li he sentit dir que fos independentista, més enllà del seu rotllo lucratiu antifranquista i esquerranós… espanyol, des de la folclorització regional del “fet diferencial català”, tal com han evidenciat les seves recents —i es veu que polèmiques— declaracions. I si les seves declaracions han estat polèmiques no és perquè objectivament ho fossin en tant que Raimon s’hagi contradit en res, sinó que ho han estat perquè aquest poble, idiota i infantil com és, s’ha cregut durant quaranta anys el que s’ ha volgut creure i no el que indicava la realitat pel que fa a aquest senyor… i a tantes altres qüestions referents a Espanya. Cal ser profundament cretí per haver-se sorprès i haver posat el crit al cel per haver-se declarat Raimon “no independentista”.
Si Raimon ha dit el que ha dit és perquè l’efervescència de l’independentisme l’ha obligat finalment a definir-se, cosa que no ha hagut de fer durant quaranta anys en què ha viscut de la beneiteria catalana, quan n’hi havia prou a cantar en català i parlar ambiguament de “les llibertats” per acontentar el personal babau nostrat i fer-li creure que “és dels nostres”. Però és que això no és tot. A més dels indignats que ara tot d’una blasfemen Raimon, ara he de suportar aquells que, sobretot des dels mitjans i institucions oficials, intenten disculpar-lo fent-li dir el que no ha dit, com si hagués dit res d’argumentat i profund que no hem comprès perquè no estem a l’altura del seu intel·lecte; ara he de suportar els llepes que parlen de “legitimitat i llibertat d’expressió” de Raimon i de la seva “contribució a la causa catalana per sobre de molts independentistes”, segons he pogut llegir. Per llogar-hi cadires. Aquests tres arguments no són més que collonades peregrines, pròpies novament de mentalitats papanates, o sigui típicament catalanes. Perquè la cosa no té res a veure amb la legitimitat de pensar i dir Raimon el que li doni la gana, només faltaria, sinó en com tot allò que en principi, efectivament, suposava per la seva part treballar per a la nació catalana en realitat ha estat treballar per a la regió espanyola anomenada Catalunya. Dit altrament, i portant-ho al seu terreny: és per regionalitzar la llengua i les figures d’Àusias March i d’Espriu que Raimon ha treballat? Tots sabem, i ell el primer malgrat els sopars de duro que ara ens vengui, que una Catalunya no independent és una Catalunya subordinada; tots sabem que parlar d’una Catalunya federada amb Espanya és enganyar al personal; tots sabem que una Catalunya regional dins d’Espanya és una Catalunya assimilada i, finalment, al pas que anem, ni una Catalunya, sinó una regió espanyola a qui molt aviat els veïns s’atreviran a canviar-li el nom si no deixem de parlar de carregar-nos de raons mentre paguem la vaselina i no fotem el camp. Senyor Raimon, el seu legitimíssim “no independentisme” suposa que la seva aportació cultural a Catalunya a la praxi ha estat nociva en tant que entaforada en la regionalitat espanyola. Una llàstima, perquè la seva tasca hauria estat magnífica si ara, amb el seu cotxe fabulós construït al llarg de tota una vida, no ens hagués explicitat que, de fet, a dins no hi ha motor. I molt per sobre de vostè, jo em pregunto: hi ha motor en l’ànima dels catalans, més enllà de les proclames?
Ricard Biel
