Catalans: anar fent el tontet

Em deixa perplex —és un dir, tractant-se dels catalans res no em deixa perplex— sentir dir que ens hem de carregar de raons, quan qui en tot cas s’hauria de carregar de raons és l’Estat espanyol per justificar les seves bestieses, el seu feixisme ja indissimulat, no endebades tot en aquest món s’acaba, fins i tot la disfressa de democràcia espanyola que quatre gats catalans portem quaranta anys denunciant i ara sembla que la majoria —vull creure— de catalans cauen per fi de la figuera. Celebrem-ho. Com es veu, un poble certament beneit, aquest. Un poble el català que, per cert, hauria d'aprofitar la seva llastimosa covardia mesella i indigna demostrada al llarg de trenta-cinc anys de pseudodemocràcia espanyola, durant els quals va girar totalment l'esquena a l'independentisme, per utilitzar-la ara com si aital comportament patètic hagués estat una hàbil i llarga inversió prevista per sorprendre avui 2014 els espanyols, demostrant-los per variar una inaudita fermesa i dignitat que, lògicament incrèduls, els faci creure que anem de farol en això del procés pel dret a deci… independentista.
 
Em deixa perplex —és un dir, tractant-se dels catalans res no em deixa perplex— que el partit suposadament pota negra de l’independentisme català, anomenat Esquerra o ERC o ja no sé com, tant se val, tingués a la Marta Rovira com la millor persona per enviar a Madrid a bregar amb la caverna espanyola per defensar els interessos catalans. Certament, la manca de fluïdesa en el seu castellà no era una arma a favor per reeixir en la seva intervenció, concretament en allò que per força havia d’afectar el seu sistema nerviós. Però malauradament, molt em temo que, encara que hagués dominat com calia la llengua del veí, tampoc no s’hauria salvat del naufragi de vergonya aliena que em va provocar sentir parlar la xicota… i veure-la. I és que això de donar la mà a Rajoy i al seu lloro Santamaría no va ser un acte d’educació ni d’explicitar bones intencions o voluntat d’entesa i bla bla, sinó un acte de papanatisme vergonyant extrem en la seva indignitat i, encara més, si pot, tractant-se d’una representant independentista. Una cosa és mostrar-se civilitzat, i una altra demanar perdó per existir des d’un profund sentiment de culpa d’esclau en el xiringuito anomenat Congreso de l’amo pelacanyes. Però bé, no es pot dir que jo no estigués preparat per al desastre, tractant-se de l’habitual comportament babau català davant dels espanyols en el cara a cara. Ai, quin mal em va fer quan va dir, mirant de fer-se patèticament la simpàtica, que “és un plaer conèixer-vos”; ai quin mal quan va dir que els enviava una “abraçada”. Calia? De debò calia recórrer a aquesta falsedat amb qui en el millor dels casos et menysprea? I després, calia parlar com una mestra d’escola davant d’aquells paleolítics amb sordesa congènita? I el pitjor: calia mostrar-se ploramiques, amb aquell to patèticament implorant quan va etzibar que “el país se’ns desfà”? Què pretenia la Rovira? Fer-los pena? Demanava almoina? Jo em pensava que havia anat allà no pas a provocar compassió, sinó simplement a fer el gest de sol·licitar l’ús de la legalitat espanyola davant la voluntat del poble català a ser consultat a les urnes —que ja en són ganes. En fi. I si a sobre d’aquest paperàs, resulta que apareix el tal Aitor Esteban del PNB per donar una lliçó magistral amb la seva intervenció, la millor i amb diferència insultant de la comèdia perpetrada al Congreso fins al punt que va defensar la causa catalana amb infinitament més categoria, gràcia i eficàcia —objectiva, s’entén— que els tres palanganes catalans que vam enviar a Madrid, aleshores la comparació fa enrojolar alhora que témer el pitjor del que podem esperar dels nostres polítics pensant en la consecució de la independència.
 
I després ve Mas. Tot i que és tristament cert que Espanya ens ho està fent tot, fins al punt d’esdevenir el màxim aliat de l’independentisme, he de dir que no em desagrada gens com està portant de moment Mas l’assumpte. De fet, per sort o per desgràcia és l’únic home que a dia d’avui pot tirar endavant la cosa i per això cal fer-li confiança i suport. Però ai aquesta mania repetida que té de dir que farem les coses segons la legalitat… Perquè no serà precisament des de la legalitat que ens podrem desempallegar del veí. Tard o d’hora haurem de saltar-nos un semàfor en vermell; tard o d’hora ens haurem de passar pel folre la llei espanyola. Per tant, si la conya de la legalitat serveix realment per demostrar al món que som civilitzats, pacífics i fins i tot bona gent per després poder justificar el fet de tirar pel dret unilateralment, ja em sembla bé. Però si la insistència en la legalitat serveix, com seria de costum, com a excusa per no tirar mai pel dret i allargar la cosa fins a l’eternitat, tot quedarà en enganyifa trilera… per cert que típicament Convergent. I és que en qualsevol ordre de la vida les raons s’han d’exposar un cop, màxim dos en el cas que l’interlocutor no t’hagi pogut entendre. Però quan t’entossudeixes a exposar les teves raons fins a la sacietat, ja no dónes raons, sinó que delates la teva intenció: la intenció de no tenir la intenció de fer res; la intenció de perdre, ofegat en les pròpies raons i nuls actes. Però sobretot, sobretot, sobretot, insistir a carregar-te de raons et converteix en incendiari, vet-ho aquí. Perquè l’enemic no només no t’entén ni et vol entendre, sinó que a sobre li infles els collons. I encendre l’enemic espanyol pot ser molt bo, en aquest cas perquè genera nous independentistes. Molt bo, sí, sempre que després facis el gest transgressor i definitiu per alliberar-te’n. Ai ai ai, catalanets… Que la covardia bocamolla habitual no ens faci piròmans. L’enemic no és Espanya ni Europa. L’enemic de Catalunya són els catalans. Tinguem-ho clar, i combatem-lo encoratjant-lo per no defallir davant del que vindrà.