Que vingués el compte duc i ens deposés el govern i ens convoqués unes eleccions aquell cap de setmana de “l’apagada” va provocar una catarsi de la que encara no ens hem recuperat. Veníem de portar la iniciativa durant mesos i, sobretot, veníem d’un 1 d’octubre i d’un 3 d’octubre on el poble de Catalunya va fer gala d’un estoïcisme històric. Fins llavors tot havien estat somriures i agafar-nos de les mans, a partir d’aquell moment també ens agafàvem entre nosaltres però per protegir-nos de les garrotades. L’estoïcisme no violent, pertinaç i obstinat els va emprenyar prou com per treure el rei i donar carta blanca per fer el que calgués. I fins avui.
La principal diferència entre abans del 27o i després és la sensació de falta d’estratègia compartida entre tots els actors del sobiranisme. Com he dit en altres ocasions la manca d’un diàleg franc i honest per decidir què ha sortit malament -una autocrítica conjunta, una teràpia imprescindible-, perquè i, sobretot, què fer a partir d’ara per assolir l’objectiu que cerca el moviment independentista -perquè partim de la base que el cerquem tots els que estem en això, oi?-.
A l’horitzó de la candidatura de Junts Pel Sí hi havia la independència i un programa amb unes fases concretes que ens hi menaven. Si bé en la negociació política els plans es van anar corregint, el camí i l’horitzó temporal -més o menys flexible- eren clars i la ciutadania tenia, o creia tenir, certeses i un corriol que acabava en un lloc concret on volíem arribar. Ara, la repressió no és suficient per generar una cohesió similar a la d’aleshores. Ben al contrari les files independentistes s’han dedicat a disparar-se entre sí i assenyalant-se mútuament com a culpables de que el corriol traçat no ens portés a l’objectiu que volíem, almenys no a la velocitat que esperàvem. A més, aquell corriol s’ha esvaït i tenim davant nostre diversos viaranys que no sabem ben bé a on porten. Ningú ha renunciat a l’objectiu però cal reconstruir un relat conjunt -no necessàriament amb candidatures conjuntes!-.
El 21D va ser inesperat tan en la seva convocatòria com en els seus resultats, la victòria històrica de l’independentisme s’ha d’aprofitar, més enllà de continuar posant el mirall davant l’aparell autoritari de l’Estat cal agafar aire. La gent hi és i continuarà essent però cal ordenar-nos les idees, cal fer aquest debat nacional, aturar el rellotge fent un govern. Sí, ja sabem que serà un govern intervingut, un govern amb un marge de maniobra ínfim però un govern format amb la nostra gent, un govern de resistència. Un govern per ser interlocutor representant dels catalans i catalanes, Millo no ho és. Mentre no hi hagi govern només podem decidir quin color tenen les rajoles imaginàries de les voreres imaginàries de Sant Esteve de les Roures. Perquè, no en dubteu, El PNB acabarà aprovant els pressupostos de l’Estat amb o sense 155 i el “bloqueig” d’aquí dins, a fora, no els fa ni pessigolles.
Les urnes sempre hi seran, però hem de decidir nosaltres quan les posem.
