Català, mandinga i martingales

L’amic Joan Tardà té un caràcter que de vegades el pot. Va reaccionar a la intervenció del Sr. Divar, president del Consell General del Poder Judicial, amb un arrauxament de passió que no el va deixar veure la magnanimitat que planaven a les paraules del compareixent.
Finalment, que comparin  un idioma constitucional amb una llengua africana, que  ens queda a milers de quilòmetres, palesa la distància entre aquest senyor i nosaltres.  Jo ja entenc que , en una situació similar, potser fins i tot jo m’enfadaria, però mireu-vos-ho d’aquesta manera.  Aquest senyor no ha parlat des del desig d’escarnir el nostre idioma, sinó  des del menysteniment que neix del desconeixement. Nosaltres estem, segons el seu punt de vista, a la mateixa distància que Gàmbia, mira tu. Llàstima que políticament no sigui cert.
Jo encara avui crec que, en bona mesura, el que fa mal  no és l’espanyolisme dels ultres, que millor o pitjor, sabem combatre. Les bajanades de cadenes com Intereconomia formen part del pack, no sé  si m’explico, i se’ls pot escoltar amb un somriure sota el nas per que el grau d’imbecilitat que traspua acaba per esdevenir  histrionisme.
El problema rau en certs  intel·lectuals i polítics espanyols que “entenen” el cas català. Generosos com són farien com el Sr. Dívar amb els  mandingues i buscarien  com fos un traductor. Finalment, la convivència ja ho té això que de tant en tant hem de buscar traductors  perquè algun de pell fina no se’ns enfadi.
Aquest paternalisme de via estreta fa més mal que  vint Intereconomies. Sota la disfressa de la seva comprensió del fet diferencial s’amaga  a dures penes un desig  de posar les coses al seu lloc i recordar-nos a tots plegats qui mana, i perquè. No tinc cap voluntat que em perdonin la vida ni que em posin traductors, i menys encara que considerin cares les traduccions al Senat després del que any rere any  s’emporten de Catalunya. Tenien fins fa quatre dies una opció, la convivència, que consistia no en la tolerància, sinó en el respecte i la igualtat. Ara només ens queda saber quan falta per marxar, i que així, finalment, puguin prescindir dels odiosos traductors.