Català, espanyol, prepotència i abús de poder

        
            Si cau en les teves mans algun diari d’aquests de la caverna mediàtica et pots trobar amb notícies com aquesta: «Cruzada» contra el español. Un padre denuncia el acoso sufrido en el municipio de Tona por pedir más clases en castellano para sus hijos. Després i entre les frases destacades d’aquest pare es troben aquestes: En Cataluña hay una cruzada contra quienes defendemos el bilingüismo. Ha crecido la intolerancia. Yo solo reclamé que se aplicaran las sentencias que fijan el derecho a un 25% de castellano en la escuela. Me da miedo lo que le puedan enseñar a mis hijos en el colegio. Hay una dictadura encubierta. Una persona que ha treballat a col·legis privats, a escoles públiques,  a instituts i a sindicats des que tenia uns 19 anys fins que quasi ha arribat als 70, li costa molt empassar-se la història que conta aquest diari. Està segur que és falsa. Durant els molts anys que he fet ensenyament en català, m’han ocorregut anècdotes que m’han fet obrir els ulls, com la d’aquell pare que em va amenaçar d’abandonar una reunió de pares, perquè jo parlava en català i ell deia que no m’entenia. S’havia aixecat i havia fet el gest de sortir de la classe, però va acabar tornant a seure després que li digués que al final li explicaria tot el que voldria en castellà. En acabar la reunió em va dir que ho havia entès tot, i una mare em va confessar que era el carnisser del barri i que feia 40 anys que feia aquesta feina i que entenia el mallorquí perfectament. La història que conta aquest senyor que volia que tota una classe hagués de canviar la llengua d’algunes assignatures, perquè a ell li venia de gust, i que també diu que li varen pegar un cop de puny a un ull a una filla seva, perquè duia una bandera espanyola a la carpeta de castellà, quan duia una quadribarrada a la de català, és d’una subjectivitat i tendenciositat absoluta. Aquesta història falsificada fa molt de mal a l’opinió espanyola que llegeix aquest diari, quan pretén assegurar que el castellà és perseguit a Catalunya.
 
            Aquest diari entra en una gran contradicció quan publica una altra notícia en què assegura que el castellà creix davant el català com a llengua habitual a Catalunya. Com quedam? No era el castellà una llengua perseguida i prohibida?  La notícia parla d’un informe sobre els usos lingüístics fet per l’Institut d’Estadística de Catalunya i la Direcció General de Política Lingüística, en què es troba la dada següent: mentre que el 50,7% dels catalans té l’espanyol com a llengua habitual, solament el 36,3% utilitza regularment el català. A més, es desprèn de l’estudi que des del 2008, l’ús de l’espanyol ha augmentat en 4,8 punts. Queda clar; com que els de la caverna no tenen vergonya, seran capaços d’afirmar  que aquest augment de l’espanyol, encara que sigui perseguit, és gràcies a la fortalesa de la seva llengua multimilionària de parlants. I el nou rei també podrà afirmar com son pare, que aquesta llengua s’ha usat voluntàriament sempre i que mai no ha estat imposada sobre cap altra llengua.
 
            Mentre això passa, la FAES analitza en el seu Campus el desafiament secessionista de Catalunya. Aquesta gent prepotent pretén analitzar com s’ha de respondre a aquesta ofensiva nacionalista. És clar, la seva no ho és, ni ofensiva, ni nacionalista. De totes maneres, serà difícil que puguin arribar a bon port, o a un port raonable, si parteixen d’una premissa falsa. Afirmen que el president Mas ha desafiat el president Rajoy, i per tant, s’ha de plantar cara al dirigent nacionalista. Tot això és fals, perquè el president Mas no ha fet res més que dur endavant el que la majoria del poble català li ha encomanat, i per verificar-ho no hi ha altra solució que la votació. Però això no ho volen saber ni ho volen debatre a la FAES; per tant, a premisses falses, conclusions falses.
 
            Que quan escric aquestes línies s’hagi començat un judici contra 44 joves que varen ocupar pacíficament la conselleria d’Educació fa un poc més de dos anys és inconcebible si no s’usàs el poder de manera dictatorial. Els estudiants varen ocupar la Conselleria perquè volien protestar contra les retallades, l’augment de les matrícules i la supressió de beques. Allà ningú no els va advertir que no hi podien estar i que se n’havien d’anar i molt menys, tampoc no hi va haver ningú que es disposàs a negociar amb ells. La cap de gabinet diu que va rebre una empenta, el que no diu és que va pegar una bescollada a una jove, i encara és l’hora que l’hagin de jutjar. Els 44 estudiants no varen fer ús de la violència i si se’ls va denunciar, va ser només en la línia que ha tengut aquesta Conselleria i el Govern que han utilitzat la tàctica de la por per imposar-se quan no tenien raó. És una gran prova que han usat malament el poder. Com és possible que es demanin sis mesos a la majoria, i un any i mig a alguns dels encausats? També s’ha de fer el mateix amb els 250 que varen acudir al jutjat a solidaritzar-se amb els joves? Quina democràcia és aquesta? És la que és. Li manca encara haver fet una divisió dels poders i que no estiguin tots entrecreuats i manipulats pel poder polític. Se suposa que el mal govern del poder executiu serà diferent al govern del poder judicial.