Català al Senat, Miquel Bofill i la necessitat de generar conflicte

 Sé el que em dic i estic convençut que ningú no m’ho negarà: el poc o molt (depèn de qui ho valora) que s’ha aconseguit en el Senat pel que fa a la normalització de l’ús de la llengua catalana es deu als senadors d’Esquerra (en les passades legislatures incorporats a l’Entesa) i, en particular, a Miquel Bofill. Ell i els companys van traslladar al Senat el conflicte lingüístic  que des de 2004 els diputats republicans vam iniciar al Congrés. De sempre,  ells, els senadors d’ERC, i nosaltres, els diputats, vam anar plegats amb dos objectius clars: generar conflicte per tal que es visualitzés el problema del no reconeixement de drets lingüístics i la invisibilitat del català  i intentar arrossegar  PSC i convergents (que mai no havien passat de demanar-ho amb la boca petita i sense plantejar-se cap mena d’acció d’insubmissió perquè ho associaven  a fer el ridícul i els feia  vergonya) i altres forces nacionalistes basques i gallegues.
Val a dir que a mesura que s’incrementava el conflicte de la insubmissió al Congrés, el PSOE era més receptiu a incorporar alguna modificació al Senat. Fou aleshores quan en Miquel Bofill va saber liderar el  procés de negociació i fou reconegut com el representant de les reivindicacions transversals de catalans, gallecs i bascos. Al final, s’aconseguí  fer un pas endavant: incorporar les llengües en els debats d’iniciatives llevat en els tràmits legislatius. Un pas endavant.
I això és el que ara el PP ja anuncia que tirarà enrere. I nosaltres no ho permetrem. Com ho evitareu?  -se’ns pregunta atenent al fet que els independentistes republicans no hi som en aquesta legislatura, en el Senat. La repsosta no té trampa. De fet, en la primera intervenció (que em va tocar fer a mi) en aquesta legislatura, fins i tot abans que Rajoy fos investit president, ja vam deixar clar que els drets liingüístics són irrenunicables, que parlaríem en català sempre que ho consideréssim adient. Dit en altres paraules, començarem les accions quan considerem que hem d’iniciar-les. I que ho vulgui entendre, ja ho ha entès.
Estem oberts a tota mena de suggeriment i crítica. Però que quedi clar, nosaltres ja fa anys que vam decidir que la batalla de la llengua s’havia de donar en tots els fronts. I Madrid n’és un. Avançar en el reconeixement de la llengua a les institucions  espanyoles, permet  avançar en les europees i a l’inrevés.  Avançar en les institucions fa guanyar prestigi socials a la llengua i això influeix en el món de la logística económica i comercial, àmbit de gran imprtància en els procesos de normalització de les llengües minoritzades.
D’igual manera, la negativa espanyola a reconèixer els drets lingüístics en el Congrés i el Senat , permet fer obrir els ulls a molts ciutadans i a reaccionar davant la voluntat supremacionista i assimiladora castellanista. Generar conflicte, debat i fer emergir  les contradiccions sempre és profitós.
El que no val és amagar el cap sota l’ala.