L’any 2004, el Grup parlamentari d’Esquerra Republicana va iniciar una sèrie d’accions per tal de fer evident davant de la ciutadania la invisibilitat de les llengües catalana, galega i eúskara en el Congrés dels Diputats i en el conjunt dels òrgans constitucionals espanyols. I, d’igual manera, actuaren els companys republicans en el Senat.
L’objectiu restava ben definit per les necessitats immediates. Es evident que ens és del tot urgent aconseguir una plena normalització de la llengua catalana a través d’un major increment del seu prestigi social. Una fita necessària davant dels nous fets immigratoris, davant dels dubtes del món empresarial, davant de les reticències dels operadors logístics, davant de les resistències de les “majors” i dels mitjans de comunicació social privats. En definitiva, davant d’un llarg etcètera de dificultats. Tot plegat, sense oblidar que, difícilment, existirà un reconeixement ple de la llengua en les institucions europees si prèviament no aconseguim que l’Estat espanyol faci un pas endavant.
No obstant, encara hi ha un altre motiu ben important. Durant anys CiU i PNB no van considerar adient “conflictivitar” el fet, malgrat haver protagonitzar moments en què foren partits determinants per formar majories parlamentàries (recordareu com el Juliana de La Vanguardia i altres periodistes “lliures” ens ridiculitzaven). Certament, llur condició de força conjunturalment imprescindible ho hagués pogut permetre, però el fet és que la transparència de les llengües ha arribat fins al dia d’avui. Haver fet emergir el conflicte, doncs, ja ha estat prou important en la mesura que posava en evidència l’existència d’una voluntat de la dreta i de l’esquerra espanyoles de manteniment del discurs de la supremacia castellanista/espanyolista. En aquest cas, de la supremacia lingüística.
Però la feina sempre acaba donant fruits. Dimarts, finalment (sis anys hem trigat fins arribar a l’escenari del dimarts!), un diputat de CiU, un altre del PNB, un altre de BNG i, nosaltres, els republicans, en la sessió plenària i solemnement, defensarem una mateixa proposta de modificació del Reglament del Congrés signada per tots. Si l’aproven, tot haurà valgut la pena: la modificació de l’article 7 significarà que els diputats i la ciutadania podran fer ús de les llengües distintes a l’espanyola, oralment i per escrit, en els debats i en la interlocució amb la institució.
I, si la rebutgen, també haurà valgut la pena perquè obrirà més ulls. Hem arribat al capdavall del carrer. Si o no? I prou.
I que cadascú, després, actuï en conseqüència.
