Sovint, aquelles persones que mantenen una actitud activa en resposta a les agressions a la llengua catalana s’han trobar ben soles. Força vegades s’han sentit interpel·lades per part d’altres catalanoparlants amb eufemismes vergonyants sobre la inconveniència de les formes emprades o pretenent fer vàlid que la reclamació permanent dels drets lingüístics podia generar antipatia envers la llengua.
Val a dir que, normalment, darrere d’aquestes actituds s’hi amaga un discurs que pretén justificar el tant-me’n-fotisme, raó per la qual arriben a publicitar irresponsablement que la llengua se salvarà imperativament per acció del transcurs del temps.
En l’àmbit de les comissàries espanyoles, assolir la plena normalització de la llengua catalana arreu dels Països Catalans ha estat –i encara és- un repte que ha obligat a mantenir actituds valentes i desacomplexades (gairebé heroiques). Es per això que, en comprovar com en el projecte de Llei de Règim Sancionador de la policia espanyola que ha presentat el govern al Congrés dels Diputats aparegui per primera vegada, d’ençà el restabliment de les llibertats públiques, com a falta molt greu (que pot arribar a provocar la mateixa separació del cos del policia) la discriminació lingüística, un no pot deixar de sentir un ferm reconeixement a les persones que des del primer dia han reclamat l’ús de la llengua catalana quan travessaven la porta d’una dependència policial o s’adreçaven a un funcionari de policia. Perseverants, soles tantes i tantes vegades, tot sabent que aquella actitud (més enllà dels trasbals que els havia portat fins allí) ben segur que els havia de comportar pagar altres penyores.
La pressió i actuació polítiques que exercim i gestionem no tindria cap possibilitat de viabilitat sense la voluntat i la convicció de la ciutadania. D’aquí que, com sempre, tot depèn de nosaltres mateixos.
