Les persones ens enfrontem als reptes que se’ns plantegen de maneres diferents: des de baix, agenollats, quan aquests ens superen i restem a mercè de les circumstàncies; dempeus, mesurant i apamant el cas des del pragmatisme i sense ambicions; i finalment des de dalt, crescuts davant l’adversitat, disposats a presentar batalla i ha donar la vida si cal. Traslladat a la política parlaríem de governs i polítics o bé fracassats, o bé grisos i mediocres, o bé, contràriament, audaços i amb èpica. No és cap secret que els representants del tercer grup, els líders, són una espècie tant preuada com escassa, en això també ens hem globalitzat.
El Govern català no n’és cap excepció, abunden els qui tenen els genolls pelats, hi ha un petit grup d’acadèmics del pragmatisme i algun meritori palplantat líder. Aquest últim és el cas d’Antoni Castells. Castells, equivocat o no, és una persona amb credibilitat, de conviccions fortes, obstinat i conseqüent. Molt probablement sap millor que ningú altre que la interminable i desigual negociació del finançament no pot acabar bé, per la senzilla raó que si Zapatero tingués intenció de complir l’Estatut a hores d’ara ja faria mesos que l’acord s’hauria tancat.
Malgrat el fort temporal que bufa des de l’altiplà cavalca incansable cap a Madrid. A llom d’una llei orgànica a penes avança mentre Sanxo PSOE-C es cruspeix un sant tiberi còmodament assegut a l’hostal sense entendre com pot un company de partit ser tant fidel al manual de cavalleria i muntar un rumiant quan ja hi ha l’AVE.
Castells aguanta el tipus perquè és una persona de principis i perquè ERC l’ha lligat amb nus mariner a la cadira de muntar. Sanxo el contempla tapant-se la boca dissimulant el riure i ordenant una emissió d’obligacions a la City londinenca per valor de 5mil milions. Però ell no es treurà pas l’armadura fins que sigui el PSOE o el TC qui l’enterri i segelli simbòlicament la tomba de l’Espanya federal.
Els estirabots dels membres del govern espanyol no l’espanten, com no l’impressiona Malambrú ZP. Sap que Chacón no és Dulcinea i que els covards i silenciosos 25 no valen ni el 0’7% de l’acer de la seva espasa. No són bons companys de viatge sinó més aviat molins d’aspes afilades.
El Conseller d’Economia, com a bon argonauta, quan vol ser prudent l’espifia. Com a exemple la seva conferència a Londres -per presentar la realitat catalana sortint al pas del pamflet de Michael Reid a l’Economist- on va ometre incomprensiblement els dos fets capdals que marquen l’economia catalana amb ferro roent: el finançament i el dèficit fiscal. Poc després a l’auditori IEC del Toboso va retrobar la seva èpica prosa cavalleresca.
Diu Bilbeny que el Quixot és fill d’un compatriota, com també ho és en Tirant, i per molt que la veritat es barregi sovint amb la ficció cap país -ni el del conte, ni el dels 7’5 milions- pot demorar tant una decisió en temps de crisi. Si t’enganyen dos cops…
El federalisme morirà amb Castells, el miratge d’aquest ‘isme’ el mantindran viu tant de temps com la llegenda del cos incorrupte de Walt Disney, però defallirà aviat. És un bell i romàntic anacronisme. Castells és el Quixot i la Tuone Udaina alhora: l’últim cavaller, l’últim parlant del dàlmata, l’últim federalista.
