Us reprodueixo l'article publicat a l'Associació Catalana de Premsa gratuïta el proppassat febrer.
El 1936, Stefan Zweig publica un llibre amb aquest mateix títol, en què descriu les figures d’aquests dos personatges del segle XVI, que constitueixen una mena de metàfora de l’Europa amenaçada pel nazisme. De fet, Calví hi apareix com un personatge fred, calculador, incapaç de gaudir de cap plaer terrenal i que sotmet la democràtica ciutat de Ginebra a una veritable dictadura teocràtica.I, en contraposició, Castellio és exactament l’altra cara de la moneda… un humanista i un teòleg, tan savi com humil.
Històricament, ambdós s’havien conegut a Estrasburg i Castellio havia acceptat l’oferta de Calví de ser rector del Col·legi de Ginebra. Tanmateix, les divergències entre el fanatisme i l’esperit de tolerància no triguen a aparèixer. En sentir-se amenaçat, Castellio fuig de la ciutat. I, finalment, després de l’execució de Miquel Servet, l’enfrontament esclata amb la publicació de De haerectis an sint persequendi, un veritable cant a la llibertat de consciència que també caracteritza els dos pròlegs de Castellio en la seva traducció de la Bíblia dedicats, respectivament, a Eduard VI d’Anglaterra i a Enric II de França.
Paradoxalment, la defensa de la llibertat de pensament i d’expressió desperta tant d’odi que, emparant-se en l’acusació d’heretgia, els calvinistes profanen les restes de Castellio i n’esventen les cendres. Sigui com sigui, el discurs que Zweig li atribueix resulta commovedor: “Per l’amor de Crist us demano que respecteu la meva llibertat (…). Deixeu que professi la meva fe sense coaccionar-me (…) ¿Considereu que la vostra interpretació és la correcta? Els altres pensen el mateix de la seva. Que els més savis es mostrin, per tant, com els més fraternals i que no permetin que el seu saber els faci arrogants “.
