Sentir Artur Mas dir a TV3 que la demanda d’anul•lació del procés de Lluís Companys arriba tard és un insult, un lamentable i fastigós insult. L’acord de Govern del dia 15 s’hagués pogut adoptar ja fa molts anys, però mai el President Pujol, a qui l’esquerranisme i el paper del President durant la guerra sempre havien neguitejat, no va voler fer-ho. I la deixadesa dels governs de CiU ja li anava bé també als governs espanyols, als dels PP per raons òbvies i als del PSOE perquè Felipe González i Alfonso Guerra eren el pares del model espanyol d’impunitat que havia de convertir l’Estat espanyol en una excepció a Europa quant a politiques de memòria i reparació.
No obstant, tampoc no hem d’amagar res: ha costat Déu i ajuda (cinc anys) que el govern catalanista i d’esquerres fes el pas, aquesta transcendental decisió de què estem tots satisfets. I l’ha fet per la perseverança de les entitats memorialistes i la fermesa d’Esquerra pressionant de dins estant i des de fora, perquè és ben sabut que les tres forces polítiques que constitueixen el govern tenen sensibilitats i posicionaments distints en aquest àmbit, tal com ja va restar reflectit al llarg de la tramitació de la Llei de la Memòria espanyola a la qual els republicans vam oposar-nos justament perquè, entre altres qüestions, s’hi negava l’anul•lació de les sentències dels tribunals militars i excepcionals.
La importància del pas que s’ha donat rau en el fet que qui planteja el conflicte és la institució, la Generalitat, i no pas els descendents de la víctima, tal com es pretenia anteriorment. En segon lloc, l’acord fa referència a totes les víctimes (per això és tan important aconseguir l’anul•lació de la sentència del President perquè és evident l’efecte dominó que provocaria). El darrer aspecte a remarcar de l’acord té a veure amb el procediment. S’hi insta la Fiscalia a dur la revisió de les sentències davant del Tribunal Suprem per tal de ser declarades nul•les, però alhora fa esment que en altres Estats s’ha optat (cas d’Alemanya) a l’anul•lació de les sentències de naturalesa política dels períodes dictatorials mitjançant una legislació específica (que és l’alternativa que sempre ha defensat Esquerra i que IC i PSOE van negar en la Llei de la Memòria) i s’hi afegeix que totes les vies són legítimes i comparteixen un mateix objectiu.
Esquerra celebra el pas perquè hem aconseguit moure el PSC i ICV i perquè ara hem traslladat el problema a l’administració espanyola, en aquest cas la de justícia. Si s’hi neguen, al davant trobaran la Generalitat, és a dir la màxima institució nacional del catalans. I per això el Govern espanyol sempre havia intentat evitar l’escenari del conflicte i algunes forces polítiques de casa nostra hi col•laboraven.
L’estratègia d’Esquerra sempre ha estat ben diferent: necessitat de plantejar el conflicte des de la institució, perquè d’aquesta manera ja no permet fer cap pas enrere. Arribats a l’hipotètic cas que el Tribunal Suprem menyspreés la Generalitat, el President estarà obligat a cercar nous procediments, nous conflictes, noves iniciatives, però mai no podrà abandonar. Perquè el lliga l’Acord de Govern.
