Sortien aquests dies a La Vanguardia un parell de cartes d’amor entre el nou president d’ERC, Oriol Junqueras i el secretari general adjunt de CDC, Oriol Pujol. Amistat, només? Ganes de teixir complicitats davant d’un futur incert per Catalunya i la voluntat d’Oriol Junqueras de poder canviar el rumb d’una Esquerra encara a la deriva, que vol tornar a recuperar el perfil més catalanista al marge de la seva posició en l’eix esquerra-dreta; cleavage, per contra, que tant estimava l’antic cap de llista republicà al Congrés dels Diputats, Joan Ridao.
Amb el primer debat de Política General a punt de començar i la precampanya de les eleccions generals més que engegada, el catalanisme sap que s’enfronta a un futur incert quan el Partit Popular assumeixi la tant prevista majoria absoluta. ERC té tots els números de patir una nova derrota a les generals i, CDC sap que amb Duran i Lleida a Madrid el seu perfil més sobiranista es dilueix presentant la “cara amable del nacionalisme”, tal com defineix Bono al líder d’Unió. De moment, doncs, de cara a la galeria (o per no motivar els independentistes més convençuts), ni ERC ni CDC sembla que volen rebutjar teixir complicitats per fer un front comú, si més no per demanar el pacte fiscal.
En les formes, ERC ha après dels errors del tripartit i entén que el sistema polític català compta, si o si, amb una CiU forta. És part de l’essència del sistema polític català post-franquista. Que pactar per pactar per trencar l’hegemonia de CiU no porta enlloc; pa per avui, fam per demà. CDC, la cara sobiranista de la federació, hauria de fer un pas més al front per ser creïble en els seus postulats independentistes, ja que navegar entre dues aigües al Parlament o a la Diputació de Barcelona fan que cartes d’amor com les d’Oriol Pujol tinguin un missatge massa superficial.
