Em presento. Em dic Adigun Meddahi i vaig arribar al que jo coneixia com a Espanya, sol i sense família, aviat farà sis anys, sense saber ni un borrall d’espanyol. Amb feines i treballs, he après prou espanyol per comunicar-me amb els espanyols raonablement bé, i desenvolupar la meva feina de cambrer a un bar de Barcelona sense gaires problemes. He après l’espanyol al carrer, amb la gent, en el dia a dia.
Van passar molts mesos abans no vaig saber que a Barcelona es parla també un altre idioma, molt semblant a l’espanyol, anomenat “català”. Mai ningú no me’n va parlar, i a la feina ningú no em va demanar que el parlés. Els companys de feina (espanyols i de fora) em van explicar que aquesta segona llengua és un veritable problema per a molta gent, gent com nosaltres, que només volem treballar i estalviar per poder enviar a casa diners que ajudin la família a suportar millor el patiment de cada dia. Tothom parla espanyol a Barcelona, llevat d’una minoria “radical” que s’entesta a parlar català, fins i tot quan l’altra persona no el sap. Si tots sabem una mateixa llengua, i a mi prou que ja em costa parlar espanyol, per què embolicar la troca amb una altra, pensava jo aleshores.
Un dia vaig conèixer un company de feina nou, que era català. Un estudiant que treballava als vespres per pagar-se els estudis. Sovint la fèiem petar i va ser ell qui em va obrir els ulls sobre Catalunya i el català. Aquest noi em va explicar la dissortada història d’aquest país i els seus conflictes polítics amb els espanyols. Em va parlar sobre com els espanyols mai no han respectat els catalans, i han provat històricament (amb totes les seves forces, sovint violentament) d’assimilar-los políticament i culturalment.
D’ençà d’aquestes converses, he conegut d’altres catalans, i tots m’expliqueu (quan l’ambient és l’adient) coses semblants: Espanyols que viuen aquí de fa 40 o 50 anys, i mai no diuen ni “bon dia”, i el que és més greu, descendents seus que, malgrat haver nascut aquí i haver après català a l’escola, no el parlen ni (de vegades) el volen sentir, una hostilitat latent contra Catalunya i la seva llengua.
Els catalans sou gent molt moderada i, malgrat l’opinió que de vosaltres tenen a Espanya, difícilment expresseu els vostres temors i el que realment penseu sobre aquesta qüestió davant d’amics i coneguts espanyols, o gent de fora en general. També hi he llegit molt pel meu compte, i he anat a cursos de català quan hi he pogut. Ara puc expressar-me raonablement bé en català, però són uns coneixements d’aparador, com si diguéssim, ja que sovint em trobo amb espanyols que em contesten en la seva llengua, o bé catalans que renegueu del vostre idioma i em parleu en la llengua dels espanyols, en nom de no sé ben bé quina idea de l’educació que heu rebut durant els anys opressors de la dictadura feixista del segle passat, i que s’encomana, com una terrible malaltia, de pares a fills.
A Catalunya tenim un elefant però tothom fa veure que no el veu. Aquest elefant és la qüestió de la llengua, i és un tema tabú per a gairebé tothom, sobretot per als catalans. Els espanyols estan més “desacomplexats” (com diuen alguns), i molts utilitzen arreu la seva llengua sense manies. Els catalans, en canvi, teniu por d’ofendre i sovint us mudeu a l’espanyol, també sense manies. Llavors vindran els qui es queixaran que els nouvinguts no ens integrem i no parlem en català, però potser ens hauríem de seure un moment i pensar: Si ningú ens parla en català, com coi voleu que l’aprenguem i ens el fem nostre? D’altra banda, si els catalans no valoreu prou la vostra llengua, per quins set sous l’hauríem de defensar els qui som de fora?
A Barcelona i la seva àrea metropolitana, on viu la meitat de la població de Catalunya, només sou catalans menys d’una tercera part. La resta parla majoritàriament, tothora, en espanyol. Els catalans parleu català, sovint, només entre vosaltres, o cercles coneguts. O sigui, en la “intimitat”. Els habitants de Barcelona parlaven català, en la seva immensa majoria, fa només 60 o 70 anys. Ara s’ha girat la truita lingüística. La pressió demogràfica, la indefensió de Catalunya, i l’hostilitat de l’aparell de l’Estat, fan la resta.
El català, i amb ell Catalunya, està a un pas de l’abisme. Encara no hi ha caigut, però què més hi haurà de passar abans els catalans no reaccioneu i defenseu, amb normalitat, la vostra identitat i les vostres llibertats, com qualsevol altre poble del món? Feu-me un favor: Vosaltres que podeu, voteu amb el cap i amb el cor el proper 28 de novembre. Voteu independència, i feu la primera passa d’aquest viatge que ha d’acabar amb l’alliberament democràtic d’aquest país. Un país on tots hi sortirem guanyant, catalans i nous catalans. I mentrestant, parleu en la vostra llengua sempre. Sobretot amb els nouvinguts, ajudeu-nos en la nostra integració, si us plau, no ens discrimineu per raó de llengua!
