Benvolguts europeus,
Com us podria fer entendre una catalana que els escriu des d’un poble de Girona, filla d’un català i d’una espanyola que Catalunya és una Nació (si fos el cas, tindria doble nacionalitat). Com us puc fer arribar la meva ànima ferida que anhela poder cridar que Catalunya és plural, és única, és un país. Com us podria fer arribar des d’aquest petit indret gironí l’angoixa que porta la meva terra des de fa anys. Com puc fer-vos entendre que arrossego anhels de patriotisme, justament, perquè no em deixen dir d’on sóc i d’aquesta manera em treuen part de la meva llibertat. Com us puc fer arribar que visc lluitant en silenci i a vegades no, dia a dia, perquè la història faci justícia.
Vostès senyors no saben què és tenir una bandera penjada al balcó de la seva ciutat i de la qual no en sentin els colors. Vostès no saben què significa no poder parlar dels seus símbols i exhibir-los amb naturalitat i orgull de país . Vostès no saben que és sentir-se a dalt d’un pòdium rebent un reconeixement a la feina feta i que els soni una música que no reconeixen com a seva. Aquell moment, que hauria de ser d’alegria, t’envaeix la tristor.
Experimentem d’alguna manera sentiments contradictoris, sentiments atrapats com si no haguessin evolucionat en el temps, transmesos per generacions i sentiments nous que fan que a vegades ho vegis com un impossible i d’altres que es reboten i et donen ganes de cridar, reivindicar, posar les coses al seu lloc.
El més important no és l’opressió sinó la mutilació. Primer és el dit del peu, després el turmell, el genoll… la cama i acaben clavant l’espasa al cor de la nostra essència: La nostra cultura i la nostra llengua.
Ho tenen tan fàcil senyors europeus… només cal mirar i fer un petit repàs a la història. Poques pàgines enrera trobaran, sens dubte, els indicis de que els parlo. Pocs fulls, poca feina els dono, i els hauria de quedar clar que Catalunya és, serà i perviurà, com a Nació . Tot i que pugui ser convertida en diferents reductes resistents per la naturalesa i caràcter català, poc donat a la unitat entre nosaltres.
Per tant, dit això, ja no sé si enviar-los aquesta carta, perquè el principal problema som nosaltres mateixos. O potser l’enviï, per fer veure als compatriotes que es passen la història barallant-se amb declaracions i fets infantils.
Sí, poden pensar que és una corrent. Però els escric amb ganes d’aportar una mica més al que potser vostès anomenaran causa catalana i obsessió. Si és el cas, no l’anomenin obsessió anomenint-la tossudesa per recuperar un poble.
Il.lusionada per recuperar la meva bandera, per ensenyar als meus fills que finalment hem fet valer els nostres drets i pensant que la meva generació viurà una Catalunya lliure, de la mateixa manera que la resta de països europeus
Rebin una cordial salutació,
Cristina Trias
