Carta oberta al sr. Brauli Duart Llinares, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

Després d'anunciar que m'acomiadaran, via correu electrònic, el passat 3 d’abril com a corresponsal de Catalunya Ràdio a les Terres de l’Ebre, he pogut saber que vostè mateix, tal com ja va fer quan van prescindir de les productores que cobrien Terres de l’Ebre, Pirineu i la Catalunya Nord per a TV3, ha remès una missiva dirigida als ajuntaments dels territoris afectats a fi, suposo, d’apaivagar els ànims i justificar les seues accions.
 
Francament, no espero que vostè es dirigisca a mi per explicar-me les causes dels acomiadaments, ni tant sols que m’arribe a agrair els més de 3 anys de dedicació plena a la ràdio de tots. Sí que he comprovat, però, com el mateix dia que em comunicaven que a partir de l’1 de maig deixaria de formar part de la ràdio més nacional de Catalunya, vostè s’afanyava a explicar als alcaldes que “Catalunya Ràdio reforçarà el seu desplegament a les comarques de Catalunya” amb l’objectiu “de millorar la seva proximitat i arrelament al territori”.
 
“Per fer-ho”, diu, “la ràdio nacional de Catalunya comptarà amb tres nous centres territorials –als Pirineus, la Catalunya Central i les Terres de l’Ebre–, amb professionals que tindran dedicació plena en demarcacions on fins ara no hi havia periodistes de la pròpia plantilla” i afegeix més avall que “el Grup d’Emissores Catalunya Ràdio assoleix així una cobertura més efectiva del territori, tot garantint una informació de qualitat i de proximitat, amb la voluntat de refermar el compromís per uns mitjans públics amb més presència a les nostres comarques…”.
 
O siga que, segons vostè, els corresponsals que fins ara hem cobert Terres de l’Ebre –entre d’altres territoris– no ens hi hem dedicat “plenament” i ara encarregarà aquesta tasca a “professionals” per millorar el servei. De veritat creu que “el professional” que destinaran a l’Ebre podrà fer el mateix que fèiem 3 periodistes?
 
Li diré que des del primer dia que vaig agafar el micro de Catalunya Ràdio, un 20 de febrer de 2010, m’hi he deixat la pell i que no deixaria mai de fer-ho, si no fos perquè vostès han decidit “reforçar el desplegament a les comarques” o, altrament dit, trencar totes les relacions professionals amb els corresponsals, a partir de l’1 de maig.
 
Se’m fa difícil explicar la mena d’orgull i responsabilitat que tens quan saps que exerceixes un servei públic, el d’informar a un país que t’estimes. Explicava recentment la Blanca Busquets en un article que “a Catalunya Ràdio hi ha, en general, la sensació de sentir-nos tots integrants d'una gran família”. A mi m’hi van integrar des del primer dia, amb totes les coses bones, i no tan bones, que això ha implicat. Primer, perquè “els periodistes de la pròpia plantilla”, com vostè els anomena, sempre m’han considerat una més a l’equip. L’inconvenient, que tot això ho he fet en condicions d’absoluta precarietat laboral, sense horaris, ni dies festius, sempre pendent del telèfon i a tant la peça, com tots els corresponsals.
 
A vostès això ja els anava bé. Tenien periodistes a cada comarca, molts dels quals treballant també per a mitjans locals, cosa que els permetia estar en contacte permanent amb l’actualitat territorial, i a un preu molt mòdic. Segurament la Cati, com l’anomenem els que treballem a Catalunya Informació, no hauria estat possible, ni pionera, ni líder durant 25 anys sense aquest exèrcit de corresponsals. Nosaltres hem dut la veu dels territoris, sense distincions, a tot Catalunya i el nostre treball ha servit perquè Catalunya Ràdio també fos la ràdio de tots.
 
No sé si sap que un bon dijous, 1 de desembre de 2011, la secció de crèdit de la Cooperativa de l’Aldea va fer fallida, i que Catalunya Ràdio va ser la primera a explicar-ho. Que vam narrar nit i dia la situació dels afectats, l’evolució del cas. O que també hem sigut la primera ràdio a informar sobre el cas Turov, el desgavell urbanístic a Alcanar i l’imminent enderrocament de 32 habitatges il·legals. I que tot això ha pogut ser perquè Catalunya Ràdio tenia una corresponsal, jo mateixa, en contacte directe amb els afectats. Suposo que tampoc fa falta que li explique els dies sencers que he passat a Rasquera o les jornades maratonianes cobrint fires i firetes, consellers o rodes de premsa diverses… Tampoc l’enganyaré, la feina de corresponsal no és sempre la de donar exclusives, sinó també, i sobretot, la de no perdre punt de tot el que passa al territori.
 
L’hi dic perquè, segons vostès, tot plegat no han estat més que “col·laboracions” amb caràcter “esporàdic”, com m’indicaven al missatge d’acomiadament. Si no vol, no cal que m’ho justifique a mi, que tinc 27 anys i, tot i la meua plena dedicació i il·lusió, potser no sóc ningú. Però explique-ho al meu company de trinxera, Josep Baubí, 24 anys de trajectòria treballant com a autònom per a la ràdio de tots, o explique-ho també als milers d’oients de les Terres de l’Ebre que cada matí s’aixequen escoltant les notícies explicades per gent que parla i entén el territori com ells. Un fet molt important aquí, que sempre hem sigut, ara més accentuadament, un territori perifèric, subministrador de recursos per a la resta del país i que ha hagut de lluitar, i molt, per fer-se escoltar.
 
Però vostè potser és més de números. I entendrà que val la pena prescindir de 125.000 euros anuals –el que vam costar, segons els sindicats, el 2012–, pels 30 corresponsals de Catalunya Ràdio o el que és el mateix, del 0,35 % del pressupost de l’emissora del 2013, per tapar el forat econòmic. Jo, de números, no n’entenc, però crec que el preu a pagar per aquesta decisió serà molt més alt del que vostès pretenen estalviar i que la ràdio més nacional tindrà el trist honor, ara que complirà 30 anys, de perdre un dels seus trets més distintius.
 
Atentament,
Sofia Cabanes; Corresponsal de Catalunya Ràdio a les Terres de l’Ebre.