Veiem com la negociació del pressupost de la Generalitat entre Junts pel Sí i la CUP pot acostar-nos a una situació de blocatge i desgast semblant a la que vam viure després de les eleccions del 27-S. Aleshores molta gent va tenir una certa sensació d’impotència pel fet de constatar que, més enllà dels arguments (lògics i raonats des de cada biaix polític) d’unes i altres, ens acostàvem a un precipici en què podríem malbaratar moltes de les energies acumulades durant anys per assolir la independència.
Creiem també que els esforços dedicats a justificar el relat posterior de cadascuna de les parts només han estat útils per a amagar certes febleses de cada formació, massa condicionades pels futurs resultats electorals i els interessos partidistes, però no per a continuar acumulant forces o eines d’apoderament populars i socials vers la ruptura democràtica amb l’estat espanyol.
Repetir una altra vegada, ni que siga parcialment, aquella dinàmica, voldria dir alguna cosa més que repetir una errada. Perquè, si bé és cert que no s’ha reduït la voluntat ni la consciència independentista col·lectiva, també ho és que fins ara no hem estat capaços de reactivar tot el potencial del nervi mobilitzador que ens ha portat fins on som. A més, fa més de vuit mesos que no donem una resposta decidida a les famílies més desfavorides, situació d’emergència social que no podem perllongar més.
Paral·lelament, hem vist com cada errada nostra era utilitzada per a l’estratègia espanyolista més barroera; la nostra dilació i una certa desorientació facilita la reestructuració i organització de les forces estatals amb la finalitat de continuar oprimint el nostre poble. És hora de recuperar la il·lusió en la línia de la transversalitat mostrada en la declaració del 9-N. És l’hora no solament de tenir raons, sinó d’aprofitar totes les conjuntures per avançar decididament cap a la República Catalana. No serveixen les excuses; no volem més dilacions.
Com que el problema no rau en les voluntats de les parts, que sabem (la CUP) i considerem (JxSí) legítimes i honestament independentistes, sinó en els marcs conceptuals i polítics on i com desenvolupar-les, creiem que cal que les parts negociadores es doten dels mecanismes i espais compartits, necessaris per a no caure en els paranys d’una negociació que pot acabar confonent mitjans i objectius. Volem i exigim transparència i mecanismes per a superar els entrebancs que la negociació puga generar.
Vivim en una situació i uns ritmes polítics molts excepcionals. Els relats de les parts negociadores, que en una situació normal serien més que suficients, ara no sembla que ho siguen, perquè els relats no suplanten la realitat, malgrat que alguns ho creguen. I no podem restar plegats de braços perquè després potser serà massa tard.
Si bé des d’un punt de vista tècnic la pròrroga del pressupost és una possibilitat, des d’un punt de vista polític i social no sembla la millor opció. Perquè hi ha prou marge per a un pressupost capaç de fer visible la voluntat expressada majoritàriament en la declaració del 9-N.
Per aquest motiu, ens atrevim a proposar una ‘comissió de comunicació i transparència’, en què la societat civil organitzada, la mateixa que va convocar i donar suport a la manifestació del diumenge 29, faça de testimoni directe i públic del procés negociador i, si cal, de facilitador dels mecanismes superadors de les dificultats que puguen presentar-s’hi.
Paral·lelament, considerem essencial, per a obtenir un pressupost social i sobirà, la implicació de cada un dels 72 diputats i diputades independentistes. Necessitem el treball i la força compartida per a arribar a bon port.
El pressupost s’ha d’elaborar conjuntament, perquè no ha de ser solament una proposta de JxSí, sinó un pressupost de les forces independentistes. I en aquest sentit ens sembla essencial que incorpore propostes de la CUP, que haurien de ser perfectament assumibles, com ara una fiscalitat més progressiva o ser més conseqüents amb la declaració del 9-N.
Juanjo Giner i Antoni Infante, membres del SN de Poble Lliure.
