De la mà de la patriota i amiga Daniela Grau (d’Elna, Rosselló) vaig conèixer la pretensió dels francesos que la UNESCO —té la seu a París!— declari enguany Patrimoni Mundial de la Humanitat les fortificacions del genocida mariscal gavatx (borgonyès) Sébastien le Prestre, més conegut com a marquès de Vauban, a les ordres del Borbó Louis XIV —avantpassat del Borbó actual rei d’Espanya—.
I també gràcies a l’amiga Daniela em vaig assabentar que el Centre UNESCO de Catalunya, és a dir Unescocat, l’ONG que tu dirigeixes benvolgut Agustí —i que ens costa als catalans una milionada cada any— veu molt bé que l’amo francès se surti amb la seva, contradient els mateixos principis de la UNESCO i, sense haver d’anar tant lluny els que has de mantenir pel teu càrrec: «Els objectius d’Unescocat-Centre UNESCO de Catalunya són difondre els ideals, documents i activitats de la UNESCO en els àmbits educatiu, del patrimoni, d’accés al coneixement i de sostenibilitat ambiental; i fomentar la cultura de la pau, l’educació en valors i en els drets humans, la diversitat cultural i lingüística, i el diàleg interreligiós.» [La negreta és meua]
Comprendràs que aquest matí m’hagi quedat perplex, quan he llegit a la Secció de Diàleg de l’Avui el teu article «Memòria moral» sobre la diferència moral entre commemoració, recuperació i reparació històriques i poses com a exemples la recuperació de la memòria de la repressió exercida pel franquisme, que lligues amb l’Holocaust patit pels jueus i amb els esdeveniments més propers en el temps protagonitzats pels genocides serbis; et cito allò que més m’ha sorprès:
«També ens va advertir [Maurice Halbwachs] de la necessitat de resguardar-se d’una memòria oficialitzada, dels ministeris de la memòria —afegiria un servidor—, els quals, servint-se dels desitjos de reparació, acaben essent els estranguladors d’aquesta memòria que diuen volen preservar.»
«De vegades oblidem els noms dels carnissers del passat …»
«… i que la intel·lectualitat mira gairebé sempre cap a una altra banda i després construeix discursos morals per salvar-se. Què n’hem de fer d’aquesta gent? …»
«… No ho sé, però no hi ha cap llei que pugui regular què fer amb aquells que sabien de la maldat i callaven.»
Hi estic d’acord amb la teua posició sobre la qüestió que planteges al referit article. Ara em demanaries —i doncs, a què treuen cap la perplexitat i la sorpresa?—. És molt senzill, m’adono que hi ha hagut un canvi molt important d’ençà de la publicació de la Nota de Premsa d’Unescocat del 31 de maig d’enguany sobre la posició oficial vostra a favor de la diguem-ne «canonització» del carnisser Vauban i la menció de la posició del tot contrària que mantenen les entitats nord-catalanes organitzades al voltant del col·lectiu No a Vauban. Si més no el canvi l’he copsat en el teu actual pensament i ara caldria fer-lo extensiu a tota l’ONG que dirigeixes, redactant una declaració que signin tots els patrons del Centre UNESCO de Catalunya en el mateix sentit que has expressat en el teu article d’avui, però aplicat a la controvèrsia Vauban.
Se’m va fer molt difícil de pensar que els intel·lectuals catalans que sou al redós d’Unescocat fóssiu de la mateixa llopada que aquesta intel·lectualitat que avui blasmes i que construeix discursos morals per salvar-se, d’aquest estil: «L’Àrea de Patrimoni d’Unescocat considera que el reconeixement de l’obra de Vauban serviria per conservar la memòria d’uns fets històrics abominables, per evitar que es tornin a repetir». [La negreta és meua]
De què podia servir-nos el reconeixement de l’obra d’un que era del bàndol gavatx que, entre molts altres crims contra la Humanitat, cremaren vius als innocents que s’havien refugiat dins de la Catedral d’Elna?
No us adonàveu que demanar que l’obra de Vauban sigui declarada Patrimoni de la Humanitat és exactament el mateix que demanar-ho pel franquista Valle de los Caídos en la construcció del qual van morir centenars de treballadors esclaus catalans?
Quina diferència moral hi havia, des del vostre punt de vista, entre els catalans del Principat [esquifit] de Catalunya sotmesos a Espanya i els catalans de la resta del Principat de Catalunya sotmesos a França?
És que la veu, el clam dels nord-catalans no compta? Són els nostres germans del Nord qui han de veure’s afrontats cada dia amb les fortificacions usades per exterminar-los; qui sou, millor dit, qui éreu vosaltres els d’Unescocat per aliar-vos amb l’enemic francès?
En fi, acabo aquesta lletra oberta, que he personalitzat en tu benvolgut Agustí pel teu article d’avui, amb el convenciment que des d’ara mateix el Centre UNESCO de Catalunya deixarà de ser instrument per a estrangular la nostra memòria i s’oposarà a la pretensió gavatxa amb totes les vostres forces i les de tots els qui us farem costat.
Altrament hauria de creure que la representació d’intel·lectuals catalans instal·lada al Patronat i càrrecs directius d’Unescocat patiu del complex de «doble moral», homologant-vos amb tots els ets i uts a la nefasta colla de polítics catalans que hem de patir i palesant que la pretesa societat «civil» que molts de vosaltres encapçaleu no és pas res més que una corretja de transmissió de les accions repressores i del pensament catalanofòbic dels nostres enemics de Ponent i del Nord.
Ah, me n’oblidava, doneu la cara pels vostres errors —espero que feliçment passats— i rebeu d’una punyetera vegada a la Delegació Nord-catalana, que ja són farts de demanar-vos-ho. Gràcies i bon estiu.
Enric Borràs
Barcelona
P.S.1: Article publicat a El Llamp
P.S.2: A la fotografia apareix el Mariscal Vauban: enemic jurat de Catalunya i dels catalans.
