Tot i que vostè és un reconegut expert en dret constitucional, de fa mesos, des de la seva elevada tribuna al mitjans més influents de la premsa del país, interpel·la una vegada i una altra els historiadors amb l'objectiu, queda prou clar, d'obligar-nos a assentir davant les seves tesis. Les presenta, sempre, com a alternativa a una suposada història oficial i única imposada des del catalanisme. Ningú no coneix el futur de Catalunya i Espanya, però sí puc assegurar-li que vostè i jo ja vivim en països separats. De fet, el món de l'acadèmia ocupat pel nacionalisme durant trenta-cinc anys que vostè descriu m'és completament desconegut. És potser poc adient portar les coses al terreny personal, però, com comprendrà fàcilment, és d'allò que en puc parlar amb més propietat.
Disculpi'm, ho faré. Vaig iniciar els estudis d'història a una Universitat catalana a finals dels anys vuitanta. Certament, en un context de catalanitat i materialisme històric dominant, tanmateix, la varietat cromàtica del professorat, tant en l'eix ideològic com el nacional era extraordinària. Era i és, perquè, en molt bona mesura és manté encara avui exactament en els mateixos termes. En concret, del Partido Popular a l'Esquerra Independentista. La iniciativa intel·lectual anava aleshores, si de cas, de la mà de sectors propers a l'esquerra espanyola, que (era el temps d'or del socialisme felipista) disposaven de més recursos que ningú. Per cert, d'entre els fastos que recordo del meu temps d'estudiant excel·lí sobretot el del bicentenari de Carles III: un gran esforç institucional i acadèmic per presentar aquell borbó com un magnífic dèspota il·lustrat modernitzador. Durant la meva formació com a historiador la vigència d'un discurs historiogràfic oficial i únic fou a la pràctica inexistent, a més d'explícitament combatut a les aules per alguns dels qui considero els gran mestres.
En acabar els estudis vaig poder dedicar uns anys privilegiats a la recerca sobre història de les institucions catalanes: amb la fortuna de poder triar entre el finançament de l'Estat o el de la Generalitat, patrons que (naturalment, amb orientacions polítiques diverses) operaven i operen encara avui paral·lelament a Catalunya. Al llarg d'aquells anys, d'entre els investigadors de la meva generació, si més no, aquells qui van aconseguir consolidar la seva presència a la Universitat van ser més aviat els propers al perfil nacional del professor de Carreras, ben acomboiats, per exemple, per catedràtics que avui han criticat obertament el procés sobiranista (i fins i tot en algun cas han participat en actes de la seva formació política i de la FAES). Un servidor, en canvi, ja convençudament independentista, va acabar per orientar la seva activitat professional en un àmbit proper però desconnectat de la recerca. Estranya manera de potenciar el discurs historiogràfic que vostè considera oficial i únic.
Insisteixo: la meva modesta experiència demostra que, en l'àmbit dels ensenyaments universitaris d'història, ha existit durant aquests anys i es manté ara una enorme pluralitat ideològica i nacional. En absolut cap cànon àulic ni monocolor. En presentar els historiadors catalans com un tot homogeni que bandeja cínicament l'herència de Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, no només insulta els seus successors intel·lectuals més directes, sinó que estén al nostre col·lectiu el seu habitual menyspreu per la majoria de la població catalana (a la qual considera barroerament manipulada), la feina del qual desqualifica en bloc com a deliberadament allunyada de les fonts. Els historiadors catalans (també els qui exercim com podem des de fora de l'acadèmia) sempre ens hem construït lliurement un discurs propi des de la pluralitat. Que no li agradin les conclusions a les quals arribem molts de nosaltres és una altra cosa. A mi també em passa amb vostè. Per acabar, només un prec senzill, a títol estrictament individual (que aquí tampoc hi ha reaccions oficials i úniques): deixi de manipular d'una punyetera vegada la tasca dels historiadors catalans durant les darreres dècades i de tractar-nos d'enzes.
