Molts es preguntaran com pot ser que fins a la data no hi hagi hagut conseqüències legals ni polítiques per als diversos representants de la dreta i de l’esquerra que, en els darrers sis mesos, pública i reiteradament, han acusat de nazis a membres electes del Parlament català partidaris del dret a decidir, entre ells al president de la Generalitat, als quals titllen de nacionalistes, amb Z. Contertulians i, fins i tot, directors d’algun mitjà de comunicació de gallet fàcil també pugen al carro.
Raonable, jurídicament parlant, en un país en què està permesa l’apologia del franquisme, ja que cap llei la castiga explícitament, més enllà del contingut dels articles 607 i 510 del Codi Penal, relatius a les pràctiques de genocidi i al seu enaltiment, així com a la provocació a la discriminació d’un grup per motius de raça, ètnics o ideològics, entre d’altres. Curiosament, això sí, el legislador espanyol no va oblidar recollir explícitament l’apologia del terrorisme, un delicte definit a l’article 578 del Codi Penal i castigat amb penes d’entre un i dos anys de presó. Per què una sí i l’altra no?
Òbviament les raons que expliquen aquesta decisió són únicament polítiques i ideològiques, atenent al recent passat feixista de les institucions de govern espanyoles i al passat polític d’alguna de les formacions que avui ens representen.
El més lamentable és que es banalitzi l’horror de l’Holocaust i el dolor de les seves víctimes i familiars, que encara avui perdura, assimilant una demanda popular expressada democràticament per una majoria social catalana, la del dret a votar cap a on vol caminar, a un moviment que va exterminar com a mínim sis milions de jueus en els camps de concentració.
I tot això quan tot just fa unes setmanes que commemoràvem el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Seria interessant conèixer l’opinió de les associacions de víctimes sobre les paraules que recentment ha pronunciat Ibarra i el recolzament rebut pel Govern d’Extremadura.
Hi ha una gran diferència entre ser nazi i ser nacionalista. I, en qualsevol cas, nacionalistes ho són tots dos bàndols: els independentistes i els unionistes. Nacionalisme espanyol és voler espanyolitzar als nens catalans i és imposar una bandera portant als tribunals als municipis que no la tinguin prou grossa. De fet, sembla que es tracti d’això, de marcar paquet, a veure qui la té més grossa.
Nacionalisme espanyol és atorgar més de mig milió d’euros aquest any (més d’un milió d’euros l’anterior) a la Fundació FAES, presidida per José Maria Aznar, i permetre l’existència (havent-la, fins i tot, subvencionat) de la Fundació Francisco Franco, dedicada a l’enaltiment de la figura i obra del dictador. Seria tot un escàndol que a Alemanya existís una fundació legalitzada que fes pedagogia de les proeses de Hitler i dels seus crims.
I mentre el nacionalisme català, del qual n’han d’aprendre molt alguns, s’expressa en termes democràtics, defensant la consulta al seu poble, l’altre nacionalisme, l’espanyol, permet, quan no recolza, les reiterades manifestacions de militars i polítics, actius i retirats, que reclamen l’acció violenta sobre Catalunya, ja sigui a través de la intervenció militar, a través de la supressió de les seves institucions o d’ambdues coses. Qui és més nacionalista, doncs? Qui és menys democràtic?
L’Estat espanyol ha donat carta blanca al feixisme. La veda està oberta i el brou fa temps que bull, a l’espera de cuinar la presa. Compte amb treure ferro a l’assumpte, podria ser només qüestió de temps que el colpisme i una nova dictadura intentés tornar a instal·lar-se, sota el pretext del perill de la desintegració d’Espanya. No va ser un general qui va dir fa només uns dies que val més la pàtria que la democràcia? Si això no és nacionalisme, diguin-me vostès què és!