Aquesta carta és per als botiflers Navarro (PSC) i els seus acòlits Lucena i Collboni, i per al botifler “major” Duran Lleida (Unió) i els seus acòlits Gispert i Pelegrí; per als cagadubtes Herrera i Camats (Iniciativa-verds), i per a tots els que encara voleu i creieu en un federalisme que mai ha funcionat en aquest país.Tinc dues preguntes que voldria fer a tots vosaltres; als polítics i a la gent del carrer que predica el federalisme. La primera, quin país voleu deixar als vostres fills i néts i la segona si teniu un esperit tan obtús, que no voleu veure la realitat tot repassant la història d’aquest país.
La Gran Enciclopèdia Catalana defineix el federalisme com: “Pensament polític que concep la construcció d’un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats”.
Em plauria molt que tots els somiatruites, diguéssiu quins possibles pactes veieu entre els diferents pobles, que componen aquest invent que s’anomena Espanya.
Jo no en veig cap, encara que tot sovint es parli de dialogar per arribar a tancar un pacte. Segueixo creient, que tots els federalistes esteu atrapats per una il·lusió i que no heu obert mai cap llibre d’història.
De mitjan segle XIX – que ja es va parlar d’una república federal – fins a la primera meitat del segle XX, el federalisme mai ha funcionat ni ha sigut cap solució per a governar aquest país.
Només faré esment de quatre fets d’aquesta meitat del segle XX, per a comprovar què els federalistes han caigut sempre en el mateix vici. Mort Pi i Margall (1901) hi hagué divergències entre la direcció del federalisme de Madrid i el federalisme català (vaja, quina novetat!), fins a arribar a un estat de rivalitat el 1905. El 1917 hi hagué un intent de refer el partit federal, que no reeixí. El 1931, amb la creació de l’Extrema Esquerra Federal dividí encara més el federalisme; la seva poca força que conservava fou absorbida per Esquerra Republicana de Catalunya i pel partit radical, i malgrat anar junts a les eleccions al Parlament de Catalunya es tornar a dividir el 1933. Els federals no signaren el pacte del Front d’Esquerres de Catalunya (1936), i s’anaren separant i dispersant.
¿Després de recordar aquesta petita mostra de fets relacionats amb el federalisme, encara maldeu per obtenir un estat federal a casa nostra?
El federalisme es produeix quan hi ha vincles d’unió entre grups d’un estat federal. Aquests vincles poden ésser:
1. RAÇA – ¿Voleu dir què andalusos, extremenys, gallecs, castellans, asturians, càntabres, aragonesos i habitants del país basc, tenen els mateixos interessos, les mateixes habituds i característiques comunes amb els catalans? Tots sabeu que no!
2. LLENGUA – Gairebé no cal que en parlem, puix moltes de les manies persecutòries contra els catalans heu de reconèixer que han sigut per culpa de la llengua. Un maldecap constant i perseverant –per ells -, des de Ferran el Catòlic fins al “gloriós” Wert. Són quasi sis-cents anys, i ara voleu que de cop i volta deixin a banda aquestes dèries?
3. CONTIGÜITAT TERRITORIAL- En aquest apartat, ens podríem federar amb el País Valencià i les Illes, però en aquestes comunitats tant se val que mani el PP com el PSOE. Si es tracta d’anar contra els catalans, populars i socialistes no estan per orgues i es donen la mà com a bons germans. Motiu pel qual veig difícil aquesta federació amb els nostres germans de llengua.
4. TRADICIONS HISTÒRIQUES COMUNES – Digueu-me si les cel·lebracions i tradicions de qualsevol de les autonomies anomenades, tenen alguna semblança amb els nostres costums i les nostres tradicions, com les trobades de castellers, la Patum de Berga, les fogueres de les revetlles, les trobades de gegants, les colles de diables, les sardanes i moltes més.
També he de recordar als federalistes, que junt amb la constitució federal s’establirien les constitucions dels estats federats. Què penseu? ¿Perquè fóssim un estat federal no tornarien a ficar el nas a la nostra constitució, i hi passarien el ribot com han fet amb el nostre estatut? Tornaríem a la mateixa història de sempre.
I perquè voleu un estat federal? Quan es fes la divisió territorial de competències, aquest estat federal (o sigui Madrid), s’atribuiria les relacions internacionals, les forces armades, el comerç exterior i les duanes, les comunicacions i el comerç interior, el règim polític i les institucions polítiques i jurídiques fonamentals.
I les competències traspassades a l’Estat Federat de Catalunya, les anirien buidant de contingut com fan ara.
Aquesta divisió territorial, faria que hi hagués un poder judicial català, però també, un tribunal federal constitucional encarregat de resoldre els conflictes entre la federació i els estats federats. ¿Què penseu potser, que per haver constituït un estat federal, aquest “tribunal federal constitucional” tindria una opinió i actitud equànime envers els afers de Catalunya? L’experiència que donen els anys ens fa pensar que tot seguiria de la mateixa manera que sempre..
Prego a tots aquests botiflers i cagadubtes, que no maregeu més la perdiu, amb terceres vies, amb federalismes impossibles i amb més d’una pregunta en un futur referèndum. Tant a la multitudinària manifestació de l’11 de setembre com a la via catalana, no vaig escoltar cap crit a favor del federalisme ni veure cap pancarta que portés escrita la paraula federalisme.
Perquè no confesseu de ple, que no voleu la independència de Catalunya? A més, quin problema teniu? Molts de vosaltres, botiflers, cagadubtes i federalistes no us voleu separar d’Espanya, encara que feu veure que busqueu altres solucions, però en realitat voleu seguir la màxima del príncep de Lampedusa: “Canviar-ho tot, perquè res canviï”
Al començament d’aquest article us preguntava quin país voleu deixar als vostres fills i néts, i com que us veig uns cagadubtes empedreïts, hauríeu de llegir els versos de Miquel Martí i Pol per a trobar la resposta:
Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
Doncs fem una sola pregunta, senzilla, curta i entenedora amb dues respostes possibles: sí o no, i tots vosaltres, federalistes dels nassos deixeu de tocar allò que no sona.
A veure si al final haurem de fer un “referèndum”, per decidir quina pregunta posem a la papereta.