Carta a una socialista

Com a persona que has votat sempre socialista, l’actual moment ha de ser inquietant per tu. Passar de la seguretat de ser la primera força a Catalunya en totes les eleccions menys a les Parlament, a la inseguretat de perdre fins i tot la segona posició en molts territoris de Catalunya o bé en benefici d’Esquerra o del Partit Popular, ha de ser dolorós.
És en aquests moments que mirant tota la trajectòria del partit, se’n pot valorar positivament moltes de les tasques que ha dut a terme en aquests quasi quaranta anys d’existència. De la mateixa manera que l’ERC dels anys 30 ja va saber aglutinar els treballadors i el vot de la classe mitja i professional republicana, va obtenir el suport dels sindicalistes de la CNT, molts d’ells ja vinguts de l’emigració; de la mateixa manera que el PSUC durant el franquisme i primera transició, va saber fer el mateix amb l’allau de nova immigració deixada de la mà de déu en les barriades perifèriques de les ciutats metropolitanes; d’aquesta manera el PSC amb la seva fusió amb la delegació catalana del PSOE, va permetre representar una gran majoria central de la societat catalana. Capaç d’aglutinar des de les capes benestants barcelonines de somnis cosmopolites i de vegades, situades socialment a la dreta de CiU, fins als sectors d’extracció més humil. Fer que aquests segments iniciessin un procés de millora del benestar i facilitar que els fills poguessin pujar en l’ascensor social té un gran mèrit. La millora urbanística i de serveis que va acompanyar la gestió democràtica dels municipis, el desplegament de l’Estat del benestar a escala espanyola i l’adhesió simbòlica a Catalunya a través d’una postura neta de defensa de la Immersió lingüística, i del català com a llengua a prioritzar, fan que aquelles persones que hagin votat socialista puguin estar relativament satisfets de la feina feta.
Llavors et pots preguntar perquè hem arribat aquí. Lamentablement suposo que veus que els prejudicis i la ideologia estatalista d’una part de la direcció és la que ha portat el carro del PSC pel pedregar. Segurament, tu ets d’aquells votants que ja no entenies les respostes tèbies dels dirigents catalans a les proclames anticatalanes dels dirigents del PSOE de Castilla-La Mancha, Andalusia, Extremadura o Euskadi, que no tenien cap mania d’utilitzar arguments d’enfrontament territorial per encapçalar majories basades en el populisme i abusant del concepte de solidaritat. Quantes vegades al llarg d’aquestes trenta anys darrers t’has preguntat, tu que tens família a Andalusia, si els teus dirigents han estat a l’altura defensant els interessos dels treballadors de Cornellà o de l’Hospitalet, en la confrontació legítima d’interessos davant dels califes d’Espanya, de vegades més falangistes que socialistes. Als anys 80 i 90, l’obsessió anti-pujolista creus que va portar molts cops a desautoritzar el conjunt del catalanisme i per tant a ser incapaç de liderar una alternativa. T’adones ara d ela miopia d’alguns dels teus dirigents que els anys 90 menyspreaven i mentien sobre la vocació democràtica de l’esquerra independentista emergent. Has sentit alguns dels teus quadres insinuant connexions entre d’independentisme d’esquerres clarament democràtic amb el violent que era propi del país basc. I quan aquest episodi va quedar superat totalment acusar a l’esquerra independentista d’etnicista, fent circular rumors sobre trens que s’endurien cap a llocs d’origen els immigrants espanyols. Això desgraciadament també va ser la pràctica d’alguns dels teus quadres (com dels de CiU). D’aquelles actituds que van coagular un espanyolisme de baixa intensitat que utilitzava ja els arguments de la por per refugiar-se en un creixent conservadorisme constitucionalista van sortir els monstres que ara us estan devorant una part de l’electorat: el Partit Popular i Ciudadanos. Mai fins a Maragall i ara Navarro, quan ja tot està perdut, els teus dirigents han apostat seriosament per la reforma federal de la Constitució.
Massa vegades has tingut la impressió que els teus dirigents, per davant de la defensa dels interessos dels propis electors catalans, han estat més amatents a evitar un conflicte amb el PSOE que generés una dinàmica sobiranista, com el procés que es va produir a Bèlgica quan els socialisme flamenc i el való van passar a ser organitzacions totalment independents. Aquesta realitat s’ha evidenciat en la desaparició del PSC en el Congrés de diputats a Madrid.
Conscient d’aquestes contradiccions vas tenir un cop d’alegria quan Maragall va ser capaç, anant més enllà del partit de dissenyar un programa de canvi que comptà amb l’impuls determinant d’Esquerra Republicana de Catalunya – aquells que fins fa poc eren estigmatitzats com a intolerants. La coalició catalanista i d’esquerres et va fer feliç. El PSC tenia l’oportunitat de reorientar-se cap a l’assumpció de la direcció dels interessos majoritaris – nacionals- dels catalans i ser a la vegada una part clau de l’alternança al centre-dreta. Per això aquell acord entre Esquerra i PSC d’una reforma federal de l’Estat va ser el punt culminant d’allò que hauria pogut ser i no va ser. Com González en el seu moment, ZP preferia un govern de CiU i va intentar que el PSC no pactés amb Esquerra Republicana. Tant Maragall com Montilla van fer un acte de sobirania i van decidir pel seu compte. Però no van ser conseqüents en la defensa de l’Estatut. Van callar davant l’acord Mas-ZP de retallada de l’Estatut; van permetre el bloqueig del TC en mans dels jutges conservadors; van patir calladament les interferències sistemàtiques dels ministres del PSOE en la capacitat de govern de la generalitat. Un govern del PSOE desastrós també des de l’òptica productiva i des del punt de vista dels treballadors. Per tant un govern desprestigiat davant de les pimes i els obrers. I massa silencis, massa traïcions de l’equip parlamentari a Madrid que votava en contra dels interessos del seu Govern a Catalunya i de la seva gent.
Per això ara quan fas balanç et lamentes profundament de les dues ocasions perdudes en els darrers deu anys pels dirigents socialistes d’encapçalar el nou rumb de la Catalunya de les classes populars. La primera quan a Maragall el curtcircuiten ZP-Mas i l’altra és després de la sentència del TC, quan el president Montilla hagués hagut d’agafar la bandera de la insubmissió i en canvi va trobar-se desfalcat per Carme Chacón i enfocant una campanya electoral renegant de d’independentisme que és el que l’havia fet president. Els dirigents del PSC no van ser coherents per arribar fins al final un cop van engegar el govern catalanista d’esquerres i amb vocació profundament reformista i van començar a perdre el llast més conservador i espanyolista, que explicaria una certa pujada del PP i l’aparició del fenomen Ciudadanos. I el 2010 van fer marxa enrere i van adoptar altre cop el discurs de la por i el discurs més conservador. Per això, aquest darrers anys has arribat a la conclusió que no es pot ser socialdemòcrata a Catalunya mentre tinguem un Estat en contra que ens confisca els ingressos que haurien de redistribuir-se entre els més desafavorits. Per això cada cop et sona més bé parlar d’Estat Català.
Hores d’ara crec que ets conscient que precisament gràcies a la part positiva de l’acció del PSC en els darrers 40 anys la societat catalana ha canviat. I ha canviat tant que ja no valen els discursos de la divisió per raons d’origen que hores d’ara ja només esgrimeix la dreta espanyolista. Com que els dirigents del PSC han desaprofitat l’oportunitat de liderar la via catalana d’esquerres cap al dret a decidir, crec que és lògic que et plantegis que comença a ser el moment de donar l’oportunitat a Esquerra Republicana. L’esquerra independentista és la que ha permès tenir al PSC dos presidents de a Generalitat, un d’origen andalús. No és ara just i oportú que sigui el socialisme federal que, esgotada la seva fórmula, doni suport a l’esquerra independentista, ERC?