Carta a una convergent

Com a persona que quasi sempre has votat Convergència i Unió deus viure uns moments especials. Formant part d’aquesta majoria social relativa que durant 23 anys seguits va donar suport al Govern de Catalunya en la gestió de la primera autonomia, ara deu ser estimulant pensar que hom està a l’inici d’una nova etapa que supera l’autonomia per encarrilar el camí cap a l’Estat propi. Val a dir que de la manera que es va produir la sortida del franquisme, sense ni tan sols un tribunal de la memòria que deixés a l’ostracisme tots els col·laboradors del règim feixista, el clima de la transició va ser d’una extrema prudència i moderació. El record viu de la polarització de la República, a Catalunya entre la Lliga i Esquerra Republicana, va propiciar que una coalició com CiU, que va apostar per una opció centrista, aplegués tant hereus de vells republicans que els convenia esborrar un passat de perdedors o simplement perquè els fills havien pujat en l’ascensor social algun pis; o bé als hereus de gent addicta al règim franquista, ni que fos pel fet que els excessos anarquistes del 36 havien afectat a algun familiar, simplement per les seves conviccions catòliques. És un gran mèrit, doncs, i un bé per Catalunya haver estat capaç d’aglutinar les dues bandes.
Aquest centrisme sociopolític ad hoc va poder sumar alhora el centrisme catalanista i va esdevenir el pal de paller a Catalunya del règim democràtic de l’Espanya de les autonomies. Una tasca que no era fàcil i que per això, vull recordar-te, va comptar durant les dues primeres legislatures amb el suport d’Esquerra Republicana. ERC va donar suport a la consolidació de l’autonomia a través d’un partit amb el que no compartia ni el programa social ni el polític. I ho va fer, malgrat haver estat l’únic partit parlamentari d’haver denunciat en solitari el frau que acabaria suposant la Constitució espanyola pels drets i llibertats dels ciutadans catalans. I malgrat d’haver estat crítics amb el primer Estatut del qual se’n va demanar la reforma a Pujol, i que aquest va prometre i no va complir.
23 anys de govern, per qualsevol partit provoquen rutines i desviacions. I així devies viure amb malestar les dues darreres legislatures de Pujol, esquitxades de presumptes casos de corrupció i a les mans del Partit Popular comandat per Aznar. Per això, pot ser que et trobis entre les persones que el 2003 van abstenir-se o votar l’Esquerra de Carod per donar un avís als teus. Volies només un avís, no enviar-los a l’oposició. I per això, et va caure molt malament que els d’Esquerra optessin per garantir l’alternança amb els socialistes per raons democràtiques, per raons de regeneració de la institució i per iniciar finalment la reforma estatutària tant temps reclamada i negada per Pujol. Al marge de la valoració de la tasca del govern anomenat tripartit, que probablement per tu serà negativa -estic convençut perquè et va arribar més el soroll que l’obra feta-, el pas per l’oposició de CiU va forjar de veritat un nou líder per la coalició: Artur mas, amb personalitat pròpia; qüestió discutible fins aquell moment.
Estaràs d’acord que si per alguna cosa va servir el menyspreativament qualificat Dragon khan és per a iniciar un procés de reforma de signe federal que va propiciar acabar amb la via autonòmica cap a l’agonia nacional on estàvem. Un procés traumàtic, del qual no ho oblidem hi ha un capítol gloriós: l’ampla majoria de suport al projecte el 2005; i tres capítols nefastos: l’acord de rebaixa Mas-ZP a l’esquena del Govern i el Parlament; el ribot al Congrés de diputats consensuat (2006); i finalment l’estocada del TC del 2010.
D’aquest mullader, com a partit en veu sortir reforçats i tornàveu al Govern de la Generalitat amb un programa de tres punts: tota la crisi era culpa del tripartit, calia aliar-se amb el PP aquí i a Madrid, i la bandera única era la del pacte fiscal (aquell que es va retallar en l’acord Mas-ZP). Però mentrestant, la realitat ha desmuntat les tres opcions. La crisi afecta tots els governs de qualsevol color i té dimensions globals i el govern comença a retallar, sense reformar, i en algunes conselleries a desmuntar bona obra feta pels anteriors governs; el PP no necessita a CiU a Madrid i Duran es queda sense paper, però a Catalunya CiU fa que necessiti al PP; i finalment, el pacte fiscal amb el qual els principals dirigents de CiU- recordem-ho- van anar a la manifestació de l’11S, va rebre un cop de porta per part de Rajoy.
Aquest conjuntura hagués pogut acabar amb una erosió rapidíssima de l’actual govern, com veiem que passa arreu d’Europa. Doncs bé, no ha estat així, per l’habilitat que ha tingut el President d’assumir de paraula la demanda que un milió i mig de persones van fer per pels carrers de Barcelona convocats per l’ANC:l’ESTAT propi. Gràcies a l’empenta de sectors populars de Catalunya entre els quals molts quadres mitjans i bases militants convergents, potser tu entre ells, han fet possible que el país més castigat de la península per la crisi faci una aposta esperançada per un estat nou i que el partit que podria haver sortit escaldat, afirmi posar-se al costat d’aquest horitzó i reculli més suports que mai.
Suports que com a President aniran més enllà de CiU. Oriol Junquera ha brindat i brinda acompanyament en tot el què siguin passos decidits cap a la independència. Un cop més ERC jugant-se-la: any 80 consolidació autonomia regionalista; any 2004, reforma estatutària federal; anys 2013 construcció de l’Estat propi. Has de saber que estem tant convençuts d’això que volem que surti bé. I per això, s’ha de ser exigent amb qui pertoca dirigir, si les urnes ho confirmen, aquest procés. Una batalla de les dimensions que hem engegat té al davant un adversari temible que jugarà a provocar divisions a casa nostra. O no veiem quina campanya infecte de por i divisió ètnica han propiciat PP i C´s amb participació d’alguns membres del PSOE?. El bloc sobiranista no pot tenir fissures. I la principal coalició d’aquest bloc en té quatre: 1. A dins de la coalició hi ha gent que posa pals a les rodes al procés sobiranista; no cal posar noms. 2. Cal tenir una Catalunya cohesionada socialment si no volem que s’esberli: això vol dir que els sacrificis que encara tocarà fer s’han de pactar en un pacte social per la transició nacional. Per ara no hi ha pacte. 3. Cal ser coherent políticament. No es pot estar una campanya a matadegolla amb el PP i haver-lo impulsat a la Diputació i a alguns grans ajuntaments d e Catalunya. I 4: els aparells de l’estat faran servir tots els recursos. És per això que no garantir que s’elimini qualsevol ombra de relació amb els presumptes casos de corrupció, avui en procés judicial, és no només reprovable èticament; és sobretot una irresponsabilitat nacional per posar-ho tan fàcil als qui estan contra la independència. Això de EL MUNDO, al marge que pugui ser un muntatge, és un important avís. Alguns, encara que se’ns titlli d’anticonvergents, i per raons en aquest cas estrictament patriòtiques, fa temps que ho hem advertit. Només cal resseguir l’hemeroteca.
Finalment, doncs, persona que has votat habitualment CiU, no creus que en un procés d’emancipació nacional com el nostre, posar tots els ous en el mateix cistell, d’un partit quasi únic, no és un risc pel mateix procés, vistes com estan les coses?