Crec que era Cioran qui deia que l’adulació és la forma més subtil del menyspreu, i això tan exacte és el que previsiblement estan fent ara mateix els catalans arran de l’estúpida mort de la senyora Muriel Casals, atropellada per una bicicleta que per un cop a la vida sembla que va passar en verd, la bicicleta, aquest vehicle meravellós però no apte per a mediterranis urbans i que jo prohibiria en una ciutat d’insofribles incívics pseudo-progres-universalistes com Barcelona, tal com ja vaig denunciar no fa gaire temps en un article, crec que en el meu blog.
Mare meva quina manera més repugnant que té aquest poble indigent mental, mal educat, mesquí, barroer, insensible i pornogràfic, d’escopir la memòria de la bona dona difunta. Quanta imbecil·litat junta en tanta faramalla verbal en les condolences. Quanta frase barata estudiada en l’hagiografia a la difunta. Quanta paraula pomposa, amb ridícules ínfules literàries, autèntica merda en forma de pornografia sentimental, escrita i verbalitzada de la manera més atroç, despietada, i amb una manca d’espontaneïtat esgarrifosa, tal és el desig personal de lluir-se cadascun dels terroristes de la condolença a la bona dona, cosa que només fa que demostrar la impossibilitat de cap sentiment vertader.
Quina manera més fastigosa i vergonyant d’aprofitar els catalans la mort d’una bona persona per descarregar la miserable necessitat de mostrar-se bondadosos i alhora sentir-se part del clan, el clan suposadament ara triomfador a costa de forçar la suposada èpica d’una dona justament humil, o sigui antièpica, a la qual per tant se la mitifica èpicament tot insistint en la seva humilitat antièpica, vet aquí el súmmum de la hipocresia vulgar, una necessitat, deia, que els defineix cruament, a aquests repugnants catalans del panegíric vulgar i de quincalla verbal, pura impostació. Quin país de tarats mentals de vides insignificants, mare meva. Gentola, aquesta catalana, amb suposats sentiments vers la mort d’una dona a qui ara cometen la vulgaritat malaltissa de pretendre convertir en santa, atribuint-li ridículament virtuts més enllà de les evidents virtuts reals de la dona, virtuts que evidentment cap humà no pot tenir; la vulgaritat, a més, de parlar com si s’atribuís a la difunta la consecució d’un fet polític, la independència, donat per fet però que òbviament no s’ha aconseguit, i encara menys s’aconseguirà mai de la vida gràcies a la contribució de ningú, perquè ningú individualment no podria aconseguir la independència, i menys encara tractant-se dels catalans amb qui caldria comptar per aconseguir-la. Uns catalans que amb la seva previsible reacció davant la mort d’aquesta bona dona, deia, no fan més que deixar a les clares la impossibilitat total d’aconseguir la llibertat, i tot a causa de la malaltia del catalanisme, això tan al·lèrgic a la llibertat, de fet com una sangonera nodrint-se eternament de l’opressió, de la pròpia malaltia que li dóna vida, l’opressió espanyola sense la qual el catalanisme deixaria de tenir sentit, el catalanisme conformat per la retòrica buida, la hipocresia inconscient, perfectament assumida, en forma de covardia expressada en un etern i insofrible simbolisme retorico-estètic que només fa que amagar la impotència, la mediocritat, la malaltia d’aquest poble patètic, un gosset petaner que es deleix i conforma, cofoi, amb la misèria de la queixa i la pretesa superioritat moral sobre un enemic, l’Estat espanyol, que figura a la cinquena divisió mundial. Quanta misèria.
Oh, però com t’atreveixes!, està pensant escandalitzat ara en llegir-me més d’un i de cent cretins benpensants afectats per la malaltia del catalanisme, d’aquells en definitiva que aplaudeixen la censura que aquests dies s’està produint en els diaris afins a la cosa processista, per anomenar-los ara així, la censura a tota discrepància al tractament que els catalans estan donant a la mort de la senyora Casals, com si la discrepància fos un atac a ella i no pas a ells, els catalans, que tenen la boca plena de saliva i aprofiten una mort per deixar-la anar; d’aquells en definitiva que no dubten a acusar d’hipocresia aquells altres que, efectivament, amb hipocresia ara canten les lloances a la difunta, però una acusació també plena d’hipocresia en tant que, sense donar mai noms, aprofita el filó de la hipocresia aliena per ensabonar també hipòcritament, doncs, la difunta. El catalanisme, deia, això tan ridícul i benpensant, de fons profundament franciscà que no per res tan bé encarnava el guru Pujol, aquell personatge nefast del qual ara tants catalans, mesquins com són, fan veure que no es recorden perquè diuen haver-lo superat “perquè són altres temps”, asseguren, malgrat que, com que no hi ha miracles, continuen exactament amb la seva mateixa mentalitat, la doctrina del desgraciat, de l’estúpid penitent.
