Darrerament he assistit a un acte de Reagrupament, el sector dissident d’ERC –d’Esquerra, perdó–, cosa que després m’ha animat a seguir de prop en Joan Carretero, el seu candidat a la presidència del partit per al proper 7 de juny, la data en què se celebra el congrés d’ERC –d’Esquerra, perdó. Només cal escoltar parlar aquest senyor un parell de minuts per adonar-se que per força ha de ser l’anatema de la cúpula actual d’Esquerra. Per sobre del polític, en ell hi ha categoria humana, l’existència de la qual sembla haver-se oblidat en tots els àmbits en els temps que corren. Si és així, és justament per l’escassetat de persones, i més encara públicament visibles, a qui se’ls pot atribuir aquesta qualitat que destaca en tant que excepcional i que, en conseqüència, esdevé perfectament distingible quan es dóna i ens refresca la memòria recordant-nos la seva existència.
Així doncs, per sobre del polític hi ha l’home, sense el qual no hi hauria l’estadista de veritat. Crec que Carretero és primer persona, després metge i per últim polític, a diferència dels manaires actuals d’Esquerra, que primer són grimpaires, després grimpaires i per últim grimpaires. Tampoc cal retreure’ls la mediocritat, però. Al capdavall, mantenir-se net de misèries i fer honor a la condició d’homes és l’aspiració més difícil imaginable, fins i tot més que aspirar a escalfar la cadira a perpetuïtat i que parlar un català inintel·ligible adoptat de la millor escola dita socialista, aquell català social “multiculti” que xerra i xerra i que, amb tanta xerrera, no s’entén el que s’està dient perquè es tracta justament d’això, de deixar-nos estabornits, fer-nos sentir ben ignorants i entabanar-nos amb allò que, com que no ho entenem, ens sembla que deu ser aigua beneïda. Reagrupament està rebent el que en aquesta vida sempre reben els honestos per part dels miserables, és a dir pals a les rodes. D’entrada, el partit els nega les llistes d’afiliats i els titlla d’empestats. En fi. És la prova que la humanitat, malgrat els telèfons mòbils, Internet i els vols espacials, no ha avançat ni un bri des de, posem, la Santa Inquisició, allò tan incivilitzat, tan espanyol. En Joan Carretero i la Rut Carandell, la candidata a secretària general del partit, tenen, però, la sort de viure al segle XXI, uns temps en què com a mínim es cuida l’estètica. Aquest detall els lliura d’acabar a la foguera, i, curiosament, condemnats per un partit assembleari com és Esquerra. Al capdavall, però, potser no és tan curiós. No era també assembleària la Santa Inquisició?
El senyor Carretero i la senyora Carandell aquests dies s’estan fent un fart de fer quilòmetres pel territori per tal de sumar adhesions a la seva candidatura. Comprovo que reben bona acollida, però és clar, l’arbre ens ha de deixar veure el bosc: el poder engendra més poder. La millor acollida sempre la rep aquell qui més apareix als mitjans, sobretot qui més surt al Polònia, aquest programa d’humor tan intel·ligent per a catalans tan intel·ligents i amb un sentit de l’humor tan fi que acaben votant socialista, no fos cas que en comptes d’anar a parar al foc anéssim a parar a les brases del PP. I Esquerra, que de fet mai no gaudeix del suport de cap mitjà, ara mateix té tot el suport interessat del PSC i per tant del seu aparell mediàtic, que a Catalunya actualment significa la pràctica totalitat dels mitjans. Sense el suport d’Esquerra, el PSC no pot tirar endavant el seu projecte espanyolitzador a Catalunya. Que no es preocupi aquest partit. Imitant el tarannà mafiós socialista que en l’oposició tant criticaven, i superant amb escreix l’original, Carod, Puigcercós, Ridao i companyia ja s’han encarregat prou de crear un teixit de prebendes, càrrecs paràsits conformats per gent sense ofici ni benefici que els garanteixen fidelitat eterna i que, això sí, molt democràticament i assembleària alçaran el dit com empesos per un ressort a l’hora de donar el seu vot al juny.
Voldria equivocar-me, però això no és una pel·lícula, on acostuma a vèncer el bo. L’actual cúpula d’Esquerra està marejant la perdiu parlant i fent gestos d’aparent renovació per entabanar els babaus de sempre, que, com sempre, són majoria. I és que això de la saviesa popular ha estat sempre una mentida del poderós per tenir content i enganyat el ramat cofoi. La veritat, però, és només una: Carretero defensa ERC, mentre que els actuals dirigents del partit tan sols defensen Esquerra. Reagrupament, doncs, per començar els triplica en les sigles i en allò que signifiquen.
