Cal tenir la sensibilitat d’un cactus i la intel·ligència d’un borinot per no adonar-se de l’atemptat que suposa fer Montilla president mentre es diu el nom del porc a Carretero. És clar que, sent optimista, potser és de justícia reconèixer que l’origen d’aquests dèficits només té la seva explicació en el factor viral que els provoca, anomenat menjadora. Els efectes de la menjadora són certament galdosos i farien riure si no fos perquè no tan sols són devastadors per al sistema immunològic del sentit del ridícul de qui la pateix, sinó pel seu poder d’anorreament de la nació sencera a la qual contagia.
Tanmateix, ignorant com sóc en matèria científica, atès el tarannà i la gestió feta (algú en diria “fets i no paraules”) del doctor Carretero al seu estimat Puigcerdà, m’atreveixo a afirmar que aquest home té l’antídot contra la plaga parasitària que ens assota. De moment, ha sortit del radi d’acció de la plaga, des del nucli del qual pretenia fins fa poc reconduir-la. Ara, per fi ha entès que no es tractava de reconduir res sinó de conduir pel seu compte amb la connivència de tots aquells que també entenen que no cal reconduir Esquerra, més que res perquè aquest partit actualment espanyolista i de dreta ja fa temps que de fet no pren cap camí erroni, llevat naturalment que es consideri com a camí el que dicta la llei de la gravetat, o sigui el buit, la distància que mena del precipici a la morrada final.
Ja se sap que les plagues no entenen de subtileses i arrasen amb tot el que troben. Ho hem vist sempre per exemple en Espanya envers Catalunya i ho estem veient ara amb els desvergonyits atacs que rep Carretero. És natural, però, que sigui així i per tant no ens n’hem d’estranyar, encara que la naturalitat amb què ens ho hàgim de prendre no exclogui la vergonya aliena que provoca comprovar que la impotència obliga a qui pateix la malaltia a haver d’emprar el descrèdit en forma d’atzagaiada com a recurs argumental. I és que contra Carretero se n’estan dient pels descosits. És el que tenen les perdigonades, que escupen i escupen i mai no fan diana, simplement perquè la diana es troba en la pròpia escopeta de qui dispara. Si algú en vol un exemple paradigmàtic només cal que revisi l’entrevista de dilluns dia 18 al matí, de Josep Cuní al doctor, tota una pluja d’acusacions puerils en forma de preguntes que pretenien ser dards definitius contra l’entrevistat, però que de fet només van resultar ser el llançament d’un bumerang que finalment anava a petar un cop rere l’altre a la closca de l’insigne monologuista espanyol, altrament anomenat per la ruqueria oficial “gran periodista català”. Que si es diu que vostè és de dretes, que si és proper a CiU, que si l’especulació immobiliària a la Cerdanya (com si Carretero encarnés la comarca sencera i la merda de la metròpoli dita socialista no fes pudor), que si que si… En fi, perdigons que Cuní creia bales, però que de cap manera podien ser-ho quan no hi ha avui partits més dretans, especuladors i corruptes que els de la inefable trepa del tripartit.
És un fet incontestable que les nacions independents són a voltes governades per partits de dreta i d’esquerra. Però malgrat l’evidència, a l’independentista Carretero se’l desacredita acusant-lo de ser de dreta. Això d’entrada demostra que hi ha qui creu en una superioritat moral de l’esquerra i, doncs, es descobreix com a sectari antidemòcrata. I demostra que si Joan Carretero fos filoconvergent militaria a CiU; si fos de dreta, hauria continuat a Esquerra. I si no fos independentista, també.
